Impermeables

El preu del burca a l’Afganistan es multiplica per 5. Creix la demanda perquè les dones es preparen per esborrar-se sota el règim talibà com s’eliminen dels aparadors les imatges de models sense vel. Per seguir vivint si viure és no treballar ni estudiar ni sortir sense un parent mascle ni riure fort ni fer soroll caminant. Si no compleixen, pallissa o lapidació. Si es pinten les ungles, se’ls amputen els dits. A les zones rurals, defensen que una noia ha de tenir la primera regla a casa del marit. Esgarrifós. L’integrisme torna, lamentem a occident. Però sobre el terreny saben que mai ha marxat. S’acosta la retirada de les tropes americanes i salten les alarmes. La crisi endèmica empitjora, però la rapidesa de l’esclat demostra un mal latent que no es cura amb paternalismes ni armament. Tampoc ho pretenien, com reconeix ara sense vergonya Joe Biden. I explica aquest cinisme la periodista Olga Rodríguez: “Washington va envair l’Afganistan perquè volia demostrar que responia a l’11S. El seu objectiu no era millorar la vida dels afganesos o democratitzar el país. En 20 anys d’ocupació ho ha deixat clar. En un món idíl·lic podem creure en els unicorns. Però a la vida real les invasions militars busquen interessos propis que sovint xoquen amb els de la població autòctona.” Aquesta especialista en Drets Humans i Orient Mitjà afegeix que l’Afganistan ha estat un dels països que més refugiats ha generat, però Europa tan sols n’ha acceptat mig milió. Potser és l’hora de saldar deutes. Save The Children alerta, encertadament, que fa falta gent que es quedi perquè la democràcia no s’imposa, cal convèncer. Però és humà fugir de la mort segura o la vida incerta com intenten milers d’afganesos que, sabent el pa que s’hi dona, persegueixen avions que els salvin de l’infern. La comunitat internacional repatria “els seus”. Confiem que faci alguna cosa més abans de mirar a una altra banda. També nosaltres, que revisem titulars sense escarafalls, instal·lats en la queixa a la guingueta de platja. Perquè, malgrat tot, tenim el privilegi de triar preocupacions així com el dret i l’obligació de denunciar les misèries d’una presumpta societat avançada mentre el món se’n va a la merda. Estem tan curats d’espants que ens tornem impermeables.