S'ha acabat el bròquil!

“Faena fuig, caldero vine.” Ens crida l’atenció aquesta frase, de significat evident, impresa a la part de darrere de la samarreta d’una cambrera de l’Ametlla de Mar o la Cala, com en diuen els oriünds. A partir de llavors, sopem pendents dels moviments del personal per aprofitar els girs i llegir-los l’esquena. Una altra: “Rebentaràs com Sangonereta.” Que qui era Sangonereta? Doncs el fill de Sangonera, personatges tots dos de la novel·la Cañas y Barro de Blasco Ibáñez. El pare es guanyava el malnom per les quantitats d’alcohol que engolia i l’hereu es va fer famós per menjar sense mesura fins que va morir fart de botifarrons. Ens ho explica una de les noies que respon amb gràcia al nostre interrogatori. El seu cap, diu, anima el vestuari professional amb dites populars de la zona. I de la conversa en traiem una altra: “Polp per polp, a la Cala que són frescos.” Està clar que en aquest país la vida passa al voltant d’una taula parada. Dinant, sopant o esmorzant, armats amb forquilles, ganivets i culleres, compartim secrets i notícies, obrim debats intensos i banals, discutim, riem, plorem i ens confessem. Arreglem el món, vaja! Al cap i a la fi, tot es mastega, s’assaboreix, es glopeja, s’empassa i es digereix. No és estrany doncs que el refranyer i el carrer vagin plens d’expressions lligades a l’art de menjar i beure. A la taula i al llit, al primer crit perquè a la taula d’en Bernat, qui no hi és no hi és comptat. Com que n’hem vist de verdes i de madures, qui menja sopes se les pensa totes. Per tant, que no ens expliquin sopars de duro! És sabut que el bon català té fred després de menjar i que al pot petit hi ha la bona confitura. Qui no té un all té una ceba però, per sort, el que no mata engreixa, encara que no es pot matar tot el que és gras. L’aigua fa la vista clara i el vi fa sang. Gent jove, pa tou i gallina vella fa bon caldo. A qui no en vol, dues tasses, però no diguis blat fins que estigui al sac i ben lligat. Abans que arribi el moment que no pugui dir ni fava, permetin-me un crit de guerra: visca el pa, visca el vi i visca la mare que ens va parir! Ja ho veuen, amb vacances de proximitat ampliem coneixements tot omplint la panxa però, amigues i amics, s’ha acabat el bròquil! Feliç sant tornem-hi!.