A taula!

Vergonya aliena... O pròpia, segons com es miri. Les hores prèvies a la mal anomenada Taula de Diàleg ens han dut d’un ridícul al següent sense temps d’agafar aire. Només faltava tot aquest teatre decidint els assistents per desvirtuar encara més un presumpte punt de trobada que mai ha fet la pinta de ser-ho. Mentre ERC assegurava que es parlaria d’autodeterminació i amnistia, a Madrid ja feien que no amb el cap i, de fet, ho han dit ben clar: ni pensar-hi! El PSOE no té ni mitja intenció d’obrir aquest meló, però, malgrat això, ens insisteixen una vegada i una altra que suposarà un avenç.

Es veu d’una hora lluny que s’hi negociaran engrunes perquè ningú donarà permís per treure la panera. No hi ha el que cal per afrontar el debat de fons i real ni voluntat de tenir en compte el que van votar el 52 per cent de catalanes i catalans a les últimes eleccions.

Per postres, quan ja s’està parant aquesta taula sense menú pactat, es munta una baralla pública per decidir qui s’hi asseurà. I no és el govern espanyol qui reparteix o veta les invitacions, no, són Esquerra i Junts els qui, públicament, es llancen els plats pel cap mentre nosaltres, la ciutadania, mirem com volen d’una banda a l’altra amb la barreja de ràbia i indignació que comencem a tenir instal·lada permanentment. La tàctica del divideix i venceràs funciona i ho sabem. El que és trist és que no cal que vingui de fora.

Els dos partits que governen Catalunya estan més interessats a marcar paquet entre ells que a defensar els nostres interessos i protagonitzen un estira-i-arronsa infantil i llastimós que no ens durà enlloc. Bé, sí, a una nova desil·lusió, l’enèsima. No seria més madur parlar abans de sortir de casa? Si ja ho teníem difícil, què fem afegint pals a les pròpies rodes? La mostra més gran de feblesa és la desunió i aquí s’han partit peres.

Fora de palaus i de seus de partits, n’estem tips de pantomimes, de cops de timó inexplicables, de declaracions sense substància i de promeses buides que no hi ha cap intenció de complir. Acceptem un cop de puny rere un altre i encara parem la galta disposats a rebre i enfrontant-nos entre nosaltres. D’aquest banquet absurd en traurem una foto i una puntada al cul. Què hi fem a taula si no hi ha gana... ni ganes?