Som del Lleida

No soc de protocols però sí d’himnes. No sé què tenen que –la majoria– em semblen emocionants. Fa anys, arrossegada per grans amics vinculats sentimentalment i professionalment al club, vaig seure força a l’estadi de la dissolta Unió Esportiva Lleida. M’agradava arribar abans que sonessin les primeres notes i arrenqués la lletra de Gonzalvo: “Un pas endavant quan surten al camp, jugadors i afició senten els colors.” I notava que sí, que els sentien. El Camp d’Esports era un punt de trobada i fins i tot d’intercanvi de productes entre amics de grada units per tantes tardes de futbol genoll contra genoll. Un portava dos enciams i l’altre quatre préssecs. Es menjaven l’entrepà a la vegada i s’alçaven a fer un beure a la mitja part. Ho criticaven tot, i tant. El món és ple d’entrenadors frustrats. Però hi havia alguna cosa que els feia tornar setmana rere setmana encara que fos per compartir l’avorriment d’un trist empat a zero. Ni l’Alcoià tenia la moral del soci del Lleida de pedra picada! M’admirava la fe en la victòria –tot i els renecs de tribuneros– que aquells aficionats compartien amb uns jugadors que saludaven humilment quan els cridaven i, si convenia, s’explicaven. El mateix amb la premsa.

Es respectava i s’apreciava –per bé i per mal– la professionalitat dels periodistes esportius de casa. A alguns, els hem d’agrair ara la feinada que comporta destapar la veritat. On hi ha mentides i portes tancades, hi havia sentiment, un sentiment: “Som del Lleida, visca el Lleida, sempre et volem campió. Perdi o guanyi animarem, perdi o guanyi exclamarem: el Lleida, el Lleida és el millor!”. Malauradament, això es va acabar al ritme que s’apagava la Unió Esportiva Lleida. Qüestió de diners? També, però no només. L’entitat ha girat l’esquena a la ciutat. De fet, s’hi ha posat de cul vetant l’accés a aficionats, tancant les xarxes socials per evitar respostes contra la directiva.. per no parlar dels impagaments a jugadors i tècnics que n’han deixat alguns gairebé a la indigència. I tot plegat, amb aires que fan pudor de brutícia. L’olor de tancat no marxarà fins que es buidi i s’obrin finestres per ventilar. Potser llavors, el Lleida tornarà a viure de cara a aquesta ciutat que, citant Núñez, “porta el nom del nostre club”.