Melodia i harmonia

“La meua filla vol ser segon violí. No primer ni solista, ella el que vol és tocar tranquil·la en un segon pla perquè això la fa feliç.” Així comença la inspiradora carta a la direcció d’un diari estatal que s’ha fet viral tant per la forma com per la profunditat del missatge. El text se centra en els desitjos d’una xiqueta que, sense saber-ho, bombardeja amb humilitat, valentia i decisió els fonaments d’un món competitiu, on tan sols tenen lloc i ressò els primers, on es pressuposa que guanyar ha de ser la finalitat última, on un pas enrere, encara que sigui volgut, es castiga amb compassió i condescendència.

La mare, autora de l’escrit, condemna uns principis més que discutibles i conclou encertadament: “Perquè la meravella d’una simfonia només és possible gràcies als qui somien ser segons violins. Aquest món està malament i no ho sap.” I té tanta raó que em fa pensar si val la pena viure immersos en una cursa sense aturador que genera més frustracions que satisfaccions. Perquè només uns quants, pocs, pugen al podi. És únicament això l’èxit? Competim perquè volem o perquè ens empenyen? Des que naixem, creixem en comparació amb els altres. Hem de parlar abans, caminar de pressa, estudiar molt, treballar més. No seré jo –competitiva de mena– qui rebutgi la recerca de la perfecció sempre que no passi per sobre de la felicitat.

L’important, al cap i a la fi, és sentir-se bé amb una mateixa, amb les limitacions i amb les superacions, petites i grans, que es vagin assolint. Els projectes que triomfen són fruit del treball en equip, de la unió d’esforços, de la compenetració entre persones amb responsabilitats diverses. Totes necessàries per arribar a trepitjar la meta. Depenem irremeiablement els uns dels altres i qui pretengui aïllar-se s’equivoca. El musicòleg Leonard Bernstein no va dubtar a l’hora de respondre quin era l’instrument més difícil de tocar: “El segon violí. El primer és el protagonista a les orquestres però el segon mai té protagonisme.

Sempre puc trobar primers violins però trobar algú que toqui el segon o la segona trompeta o la segona flauta amb entusiasme és tot un problema. I si ningú toca el segon, no hi ha harmonia.” Melodia i harmonia. Són l’essència de la música. I potser també de la vida.