En procés d'assoliment

No tot anirà bé. És el que hi ha i val més que estiguem preparats per perdre, per equivocar-nos, per patir i pel que convingui amb forces i ànims per seguir surant. I a gestionar les decepcions se n’ha d’aprendre. Si pot ser, des de ben aviat. La intenció –finalment, no executada– del departament d’Educació de substituir la qualificació de “no assoliment” per la de “en procés d’assoliment” m’ha descol·locat. Confesso, ja d’entrada, que no estava al cas del llenguatge espès i rebuscat que s’empra a les notes escolars: quants cops al dia utilitzen vostès la paraula assoliment? De fet, amb sinceritat: mares i pares fa anys que agafen aquestes frases enfarfegoses i les tradueixen en l’insuficient, suficient, bé, notable i excel·lent de tota la vida. La veritat s’imposa als eufemismes. Però, al marge de les formes, el raonament del canvi fa esclatar el cervell. Ras i curt, entenc que la idea era donar a nens i joves el missatge que no és que suspenguin, és que encara no aproven. Evitar que pateixin, posar la bena abans de la ferida, vaja. Molt útil per obrir-se pas al món de la competència. Després ens queixarem que el jovent ho vol tot fet, que no sap espavilar-se..., quan la culpa és del paternalisme amb el qual tractem persones en fase de creixement. Em sembla no només necessari sinó fins i tot imprescindible inculcar des dels inicis que els actes tenen conseqüències i la inacció també. Que cal celebrar qualsevol victòria i extreure ensenyaments de les derrotes. Que l’esperit crític inclou l’autocrítica i que les inquietuds i la curiositat han de ser il·limitades. Si no t’esforces, no te’n surts. Com a mínim, la immensa majoria dels mortals. I això ens motiva, admetem-ho. Estic d’acord que hem de desterrar la frase popular que resava que “la letra con sangre entra” però entre els cops de regle i servir el plat a taula bufant la cullera per evitar cremades, hi ha un terme mitjà. La comunitat educativa se sent impotent i no m’estranya. Com s’estimula un alumnat que sap que passarà de curs encara que en suspengui tres? Baixa la preparació i augmenta la frustració quan cal afrontar la crua realitat. Avançar implica decidir i equivocar-se no és fracassar. Vivim en procés d’assoliment però no sempre suspesos, afortunadament.