TRES VOLTES REBEL
Parlar per sobreviure
Què ens passa? No estem bé, cert, però hi ha esperança. Veient la llum surto de la revisió exhaustiva que ha passat el català al Pla d’Urgell. Un luxe col·laborar humilment en l’anàlisi clarivident d’expertes i experts de primera línia. Encara més, fer-ho a Ponent, en un municipi bell, inquiet i participatiu com el Palau d’Anglesola convertit, per una jornada, en el Palau de la Llengua gràcies a l’enginy de La Mira i la bona vista d’autoritats i entitats locals. Des d’ara, “Em plau el Palau”, com diu el seu lema. En torno amb diagnòstic i ganes d’iniciar el tractament prescrit per eminències com Carme Junyent i Enric Gomà: calmem-nos però no ens aturem. Siguem conciliadors però combatius. I, sobretot, parlem. Si convé, mig malament, sense obsessionar-nos gaire per la qualitat perquè el nostre regal, diu Junyent, són els nous parlants, impossibles d’aconseguir per a la majoria d’idiomes subordinats. Ella ho sap bé com a directora del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades. Són moltes, diu, les que moren de bilingüisme al ser prescindibles per viure. Per això, cal que el català sigui útil per guanyar-se la vida, rebla Gomà. I no ens amaguem rere l’administració: també l’empresa privada pot convertir-lo en requisit laboral. “Quan renunciem a la llengua, renunciem a la creativitat i, per tant, a arribar als altres.” Aquesta frase de Carme Junyent hauria de fer pensar especialment tots aquells que opten pel castellà o per l’anglès per ampliar públic objectiu, submergint-se en universos saturats i deixant de banda l’element diferenciador que és el català. Que li preguntin, si no, a Carla Simón, directora de la que ja és la pel·lícula estatal més vista de l’any. I en lleidatà, qui ens ho havia de dir! No canviem d’idioma perquè sí, no donem per fet que les persones migrades parlen castellà, no abandonem l’essència. Seguint amb el símil mèdic de l’inici i fent cas del bon humor que recomana Enric Gomà, no em puc estar de citar un il·lustre en la matèria. Mirant a càmera amb aquells ulls rodons emmarcats amb ulleres de pasta, afirmava el doctor Caparrós: “Un malalt que respira malament no ens fa gens de gràcia i, si no respira gens, pitjor. És necessari respirar, però respirar com cal!” Respirar i parlar, tot és sobreviure.