Aloses, mussols i colibrís

Matinar està sobrevalorat. I punt. Sé que és una afirmació impopular en aquest país, on alçar-se ben d’hora, ben d’hora és sinònim de treball, el mètode infal·lible per ser imparable, com va defensar l’idolatrat Pep Guardiola. Tot i això, gràcies a dècades d’experiència i d’incomprensió, estic en disposició de negar la major. Per molt que ens hi esforcem, hi ha persones que funcionem millor de nit i al matí no som ningú. De fet, sí: som algú silenciós o desagradable a qui la gent que posa el peu a terra amb els mobles del cervell ja endreçats no entén de cap manera. I riuen i xerren i enceten converses sense adonar-se del perill que corren. No estic orgullosa de la mà de mocs que van haver d’entomar els meus pares. Des d’aquí em disculpo a canvi que admetin que van temptar la sort repetidament i conscient. Tots els sucs de taronja de la meua època escolar van perdre les vitamines abans de ser beguts, malgrat els insistents avisos de la mare que anaven creixent en intensitat i variant de to. Serien l’equivalent a l’alarma del mòbil que ajornes una vegada i una altra perquè tens calculat quin és el límit que et permetrà fer el que és just i necessari per sortir al carrer en condicions. Mai vaig abandonar l’esperança de llevar-me tard els diumenges però no tinc record d’haver-ho aconseguit a la casa familiar. Carregat amb l’energia d’un festiu, el pare es plantava a l’habitació i aixecava persianes sense miraments. Si no hi havia reacció, procedia a aplicar mesures extremes enretirant llençols i cobrellit. Era la prèvia de la gran amenaça: pessigolles o ruixada de colònia a granel amb un d’aquells dispensadors que es reomplien amb perfum barat. Si esperava les vacances per recuperar son, m’equivocava perquè els plans passaven sempre per rutes que començaven de matinada. La feina m’ha obligat molts cops a posar-me en marxa a hores intempestives i ho faig, és clar, però soc millor a mesura que avança la jornada i, normalment, la inspiració es presenta cap al tard. Encaixo perfectament en un dels perfils que, amb nom d’ocells, defineix la cronobiologia, la ciència que estudia els cicles periòdics en organismes vius i l’adaptació als ritmes de la llum. Hi ha aloses, mussols i colibrís. I tots fan la tasca que els toca.