Còmplices

Mai vam calcular el temps ni la durada. Encara ara, mirem endavant sense plans. Vam signar un compromís públic que no necessitàvem però les ganes de festa ens hi van abocar i el matrimoni semblava una gran excusa. Va ser-ho. Aquesta setmana fa 22 anys i estic esgarrifada. Com ha passat? Qui ha accelerat els rellotges per plantar-nos, d’una revolada, a les portes de mitja vida junts? Jo, que no m’atreveixo a assegurar una cita a tres dies vista per si de cas, visc sorpresa, feliçment immersa en una relació estable que, sí, em satisfà. Molt i tot. Sempre i per sempre? No demanin tant. Només els puc dir que no hi ha dia que no riguem plegats, que compartim xerrades i silencis, que ens cedim espai perquè l’entenem essencial, que acceptem la distància per estimar apassionadament la proximitat. No som un, ens respectem massa per considerar-nos meitats. Deixem estar les ximpleries romàntiques: qui es conforma amb mitja taronja podent assaborir el suc d’una de sencera? Em fa millor i vull pensar que, a voltes, també ho aconsegueixo. No em delatin però li he robat paciència, amb prou feines un pessic, la que feia falta per controlar les meues presses. A canvi, li he traspassat unes quantes revolucions, les justes per trencar, quan toca, la serenor infinita que em treu de polleguera. Només a ell li confesso tot o gairebé tot allò que no s’explica. I així avancem: ara estiro fort, ara em crida l’alto; ara s’acomoda, ara l’afilero. Som, al cap i a la fi, uns equilibristes inconscients caminant sobre una corda fluixa que no té final marcat. Això sí, agafant-nos la mà, matant-nos monstres, espantant pors, eliminant inseguretats, eixugant-nos llàgrimes, jugant com la canalla i desvetllant algun secret tan sols mirant-nos als ulls. I quins ulls, els seus, si m’ho permeten. Juraria que guarden racons que no he explorat. De fet, si volen que els digui la veritat, penso que encara no ens hem acabat de conèixer i potser no ens cal. Així hi ha marge per als cops d’efecte. És evident que no estem com estàvem però som el que érem. Possiblement, el que sempre hem pretès ser: còmplices. En l’alegria i en la desgràcia, en la diversió i en l’avorriment, en la soledat i en la companyia. Fins que exhaurim la felicitat de compartir vida.