Sorpresa!

No m’ho esperava, ho confesso. Sense voler, la decepció se m’havia endut i donava per fet, equivocadament, que la marea desidiosa s’emportaria tothom. Admeto l’error amb emoció després de comprovar que el carrer segueix viu. L’independentisme no presenta el millor moment de forma però hi ha múscul i aquesta Diada de crisi ha servit per demostrar-ho. Passant per sobre, fins i tot, dels partits que han intentat domar la bèstia com si no tingués criteri ni memòria. També a ells els ha agafat amb el pas canviat el crit massiu i incansable del poble que creien adormit. Però no, malgrat els seus esforços, no han aconseguit desactivar un moviment que m’atreviria a qualificar d’incombustible. Dia rere dia, assistim atònits a batusses infantils entre socis que no tenen el valor de trencar o estabilitzar com tocaria un govern que no avança en la sobirania catalana ni s’imposa prou per frenar els abusos judicials. Entretinguts com estan rentant la roba bruta en públic, tampoc aborden com cal el servei a les persones. I, contra pronòstic, la gent segueix dempeus, ferma i decidida a continuar lluitant. Faran bé d’escoltar i actuar en conseqüència fent política, buscant acords. Bàsicament perquè s’hi juguen el panís. No semblen suficients gestos estèrils com la trobada organitzada d’urgència per, presumptament, refer ponts que s’han encarregat d’anar volant. No n’hi ha prou amb paraules buides si els qui ens haurien de representar pretenen recuperar la confiança perduda per part dels seus caps, que som nosaltres. Ells i elles han de respondre davant la ciutadania, no pas a la inversa. I em temo que la Diada ho ha evidenciat de nou. Perquè poden ballar les xifres però els ulls no enganyen. Encara som més dels que es pensaven, més del que ens pensàvem. La il·lusió renovada pot ser l’empenta que necessitàvem per aconseguir la unitat desitjada i apuntar amb encert a l’objectiu. Per cert, per a quan una convocatòria descentralitzada, més enllà del cap i casal, que permeti exhibir país? Com va clamar el president d’Òmnium Cultural, no sobra ningú, calen noves maneres, noves sensibilitats, noves veus. Qui no estigui disposat a acceptar-les, que s’enretiri i deixi passar. Ens havien donat per morts però, oh, sorpresa, estem ben vius!.