Dona, vida i llibertat!

Per què o per qui es jugarien la vida? Què tenim que sigui més valuós per arriscar-nos a perdre-la? Esgarrifa imaginar fins a quin punt és extrema la situació de les iranianes que espanten la por en defensa de la llibertat. M’emociona i m’esfereeix a parts iguals el coratge que demostren descobrint-se en públic, tallant-se la cabellera desesperades, cridant contra la brutal opressió que les vol engabiades o mortes. Perquè a l’Iran, no dur correctament el vel islàmic és un delicte criminal. És la gravíssima falta per la qual Mahsa Amini, una noia kurda de 22 anys, va ser assassinada per la “policia de la moral”. Se li veia un floc de cabells. Nadith Najafi, de 20, es fa una cua abans d’unir-se a les multitudinàries protestes que s’han desencadenat al país. Poc després, rep sis trets. Les víctimes d’aquesta revolta femenina es compten ja per desenes i no sembla que hi hagi aturador perquè no poden més. Sense esperança no hi ha futur i estan decidides a obrir sortides a qualsevol preu. Sabent i tot que potser no seran elles les que puguin agafar-les. D’alguna manera, s’entreguen a la causa i es regalen a les que vindran. A l’Iran, 40 milions de dones i nenes han de tapar-se el cap des que tenen 7 anys. Les formes del seu cos no s’han ni d’intuir i els homes tenen permís per apallissar-les o insultar-les pel carrer si consideren que no van vestides segons la seua decència. Mentrestant el president, Ebrahim Raisi, es presenta a l’assemblea de l’ONU i acusa altres països de mesurar amb doble vara els drets humans en general i els de les dones en particular. Durant la seua estada a Nova York, acaba plantant una periodista de la CNN perquè no s’ha posat vel per entrevistar-lo. Què més necessita el món per actuar? Fins quan es tolerarà aquesta barbàrie? Com a mínim, siguem l’altaveu de les iranianes, lliures de cor i d’ànima. Com l’Eva que adora l’Adrià al Quanta, quanta guerra de la Rodoreda: “Jo estimo una noia que no vol res, que no vol res, que només vol ser d’ella i d’ella. Estima els rius que arrien estrelles, les penja i les despenja, hi enraona, sap de què són fetes. Estima les roques, el foc. No té por de res. Ni dels morts que fa lliscar aigua avall a cops de forca. No necessita ningú.” Qui t’estima t’anima a volar.