Pit i amunt!

M’esborrona aquesta tradició tan catalana de construir torres humanes enllaçant mans i peus descalços. El so de les gralles, la faixa cenyida, els nervis continguts i la tensió que es pot tallar fins que l’aleta final ho esclata tot. Els castells seran sempre nostres perquè ens descriuen i ens expliquen amb principis com la lluita, la unió, la solidaritat i la superació.

És per això que estic orgullosa que les televisions de La Xarxa siguem capaces d’oferir, en directe i en exclusiva mundial, l’exhibició incomparable del concurs que s’acaba de celebrar a la Tarraco Arena. Amb un criteri i una qualitat indiscutibles, ens han tornat a encomanar l’emoció de les colles d’arreu del país que han afrontat amb una empenta admirable els estralls de la pandèmia. Les xifres són aclaparadores: 238.600 espectadors d’audiència acumulada, desenes de milers de visualitzacions en streaming i més de 300.000 reproduccions a les xarxes socials.

Un èxit sense pal·liatius. El món ens ha vist gràcies als mitjans locals de Catalunya. Però, en lloc de reconèixer i aplaudir fins que facin mal les mans –com ha de ser– hi ha qui es dedica a encetar debats sobre si la retransmissió hauria de fer-la tal cadena o tal altra.

Mirin, ho diré clar: aquesta terra té la immensa sort de comptar amb un bon nombre de canals fiables i rigorosos, públics i privats. En el cas que ens ocupa, són els de proximitat els qui estan sempre al peu del canó amb les castelleres i castellers. Els criden pel nom, els valoren i els tracten de tu.

No només quan hi ha competició, no. A cada diada, per petita que sigui, hi ha algun professional d’un mitjà de casa. I remarco la paraula professional perquè la solvència està contrastada.

Si encara no ho han comprovat, ja triguen a recuperar un dels espectacles més bèsties que tenim deliciosament i apassionadament narrat, planificat i mostrat per un equip de fenòmens. Els conec i els aprecio, en dono fe. Divers com el país és el nostre panorama comunicatiu.

Sentim-nos afortunats i abracem-lo, impulsem-lo i reivindiquem-lo. Jo vull seguir vivint els castells a les televisions locals que, al cap i a la fi, en comparteixen l’esperit fent pinya i serrant les dents per arribar al cim. Companyes i companys, felicitats, pit i amunt!