La vida t'espera

No ha fet els 16 anys i té pressa, molta. El món s’enfonsa els caps de setmana i festius perquè no pot anar a la discoteca i la resta sí. Aquesta castanyada s’ha hagut de conformar tornant després de sopar i compartint sobretaula –quin remei!– amb la colla de boomers que veu, de sobte, en els pares i els tiets postissos. Nosaltres, que ens sentim joves i divertidíssims, som, als seus ulls, adults avorrits que riuen sense solta ni volta d’anècdotes absurdes, que s’entesten a repetir-li que es tregui els cabells de la cara i que van reclamant que deixi el mòbil una estona mentre mantenim el nostre a tocar. Som grans, és diferent. M’ha mirat amb un mig somriure de resignació mentre li deia que no passa res, que és normal que ara no se n’adoni, però que confiï i em cregui: retardar la marxa de matinada no és tan greu com sembla. Sé que no l’he consolada i que continuarà comptant els dies que falten per assolir el que entén per llibertat o alguna cosa similar. I la comprenc més del que es pensa perquè vaig ser ella. Encara tinc fresques a la memòria les discussions per aconseguir sortir una mica més. Era urgent. La nit m’atreia però va costar uns quants anys gaudir-la fins a les hores que llavors considerava raonables. Vaig utilitzar totes les tàctiques al meu abast per provar d’estovar el cor dels pares però ells tenien tan clar que no com jo que sí. No em servien de gaire o de res els clàssics “tothom ho fa” o “soc l’única que no hi va”. I quan apareixia el “mentre visquis aquí, seguiràs les nostres normes”, sabia que valia més parar –fins a la propera– o la insistència se’m giraria en contra. Només quedava l’opció d’aprofitar al màxim el tros de corda que podia esgarrapar, sempre massa curt al meu criteri. Encara em veig plantada a la porta esbufegant després de creuar mig Lleida corrent per ser puntual havent exhaurit fins a l’últim minut permès. És obvi que el moment va arribar i la sensació actual és que no me n’he perdut ni una i que, possiblement, no me’n calien més ni abans. Ara veig com els costa a uns pares dir que no a la seua filla perquè, tot i que la disgustin, creuen que és el millor per a ella. I segur que ho serà. Perquè el món no s’acaba, bonica. La vida t’espera amb paciència i candeletes. Com nosaltres.