Va ser nen!

Els xops de la vora del riu queien un rere l’altre, un contra l’altre. Havíem pujat a la terrassa de dalt i, des del dotzè pis, els gegants que configuraven el nostre paisatge es tombaven com si fossin fitxes de dòmino empeses per una força misteriosa i descomunal. Aquella imatge que vaig observar amb uns ulls com unes taronges em va quedar gravada. El Segre s’havia convertit, de sobte, en un monstre que ho arrasava tot, ja ho deien els grans, però fins aquell moment no entenia de quina manera. Sembla mentida com n’és de senzill el món amb 8 anys, quan els records es limiten a vivències insignificants per a la humanitat i transcendentals per a una família.

El 1982 havia de ser històric a casa. Esperava un germà o una germana, per fi! La mare covava la criatura desconeguda i desitjada a la panxa més grossa que havia vist mai i, si no s’hagués fet pregar, hauria nascut poques setmanes després de les riuades. Com tantes altres coses, les inundacions van espatllar l’ascensor i això, vivint en un novè, amb una embarassada a la recta final, era un gravíssim problema. Tocava pujar i baixar escales i aprofitar els viatges per fer els encàrrecs simples que se li poden encomanar a una nena. Pocs, em temo, sort de les veïnes. El pare treballava dia i nit, pendent del subministrament elèctric que, enmig d’una catàstrofe com aquella, presentava mil emergències.

No podria assegurar si ho vaig somiar o si vaig parar l’orella a una conversa d’adults, però el sento com si fos ara dient que tenia por perquè havia estat a punt de caure de l’helicòpter que els transportava per inspeccionar determinades zones. Sigui com sigui, jo també en vaig tenir, de por. Que el pare caigués, que la mare patís, que no quedés ni un arbre dempeus. Ja no trobava tan divertida la vida de les companyes de foralpont que, segons van explicar les senyoretes, no podien venir a classe perquè, és clar, era perillós travessar.

Què estava passant a l’altra banda que els impedia complir el compromís més important que coneix la canalla? Cada cop que veig i llegeixo el balanç d’aquell desastre, em faig creus que ocupi un paper tan secundari a la meua memòria. A casa, el 1982 és, efectivament, un any memorable. En vam sortir sans i estalvis… i va ser nen!