Els silencis del Mundial

Als argentins encara els dura la ressaca. I a molts catalans, no ens enganyem, també. El “nostre” Messi ha aixecat la Copa del Món –túnica qatariana inclosa– completant un palmarès de rècord ben merescut. Llàstima que sigui un trofeu tacat d’injustícia i que s’hagi alçat ignorant que qui ha acollit la competició valora més l’or que les vides. Especialment, si són femenines. Malauradament també, aquestes estrelles de la pilota, amb més poder que molts governs, han preferit assegurar-se el sou que clamar pels drets humans. Ni un gest, ni una trista reivindicació, per petita que fos, rebutjant les dictadures assassines i reclamant llibertat per a l’Amir. Què se n’ha fet de l’Amir Nasr-Azadani? El jugador iranià de 26 anys hauria gosat donar suport a les protestes per les dones del país, que ja acumulen almenys 300 morts. El mateix sindicat internacional de futbolistes va fer públic que estava condemnat a la forca per un delicte d’enemistat amb Déu. Però aquí no passa res, senyores i senyors, el xou sempre ha de continuar. Així ha estat fins al final. Ignorant la realitat de l’Iran i del mateix Qatar, en aquest mundial s’ha perdut l’oportunitat única i irrepetible de posar la repressió contra les cordes i en primera plana. En canvi, la brillantor ens encega. Per alguna cosa l’esport rei és l’opi del poble. I mentre ens mantenien entretinguts, els autoritaris seguien maltractant, discriminant i matant. Amb poques, poquíssimes veus discordants. Acabat l’espectacle, una piulada del president colombià Gustavo Petro ha servit per obtenir alguna resposta sobre la situació de l’Amir. Segons la diplomàcia iraniana, encara no s’ha celebrat el judici i, per tant, no hi ha sentència. Afegeixen que és el cinquè acusat en una causa penal per, presumptament, pertànyer a un grup armat que hauria matat tres policies i agents de seguretat. Cert? Em temo que no sabrem mai tota la veritat. El que sí que hauríem d’haver après és que hi ha silencis que fereixen, ofenen i indignen. I aquest mundial n’està ple. El campionat és d’Argentina però la victòria més gran, indiscutiblement, l’ha obtinguda Qatar blanquejant-se descaradament a la vista d’un món hipnotitzat. Ja ho veuen, al futbol, com a la vida, massa cops guanya qui menys s’ho mereix.