TRES VOLTES REBEL
L'avi Talà
En faria 102 aquest gener i no saben amb quines ganes l’ajudaria a bufar les espelmes. Com aquella vegada que, amb la mare, en vam encabir desenes en un pastís i va riure tant que ni se li veien els ulls. Es deia Salvador Cruells Rovira però era l’avi Talà, adoptant el sobrenom heretat d’un avantpassat que, pel que expliquen, quequejava i es va encallar. Així és com coneixia tot el moll de Vilanova i la Geltrú el mariner més encantador i ben plantat que ha trepitjat el Garraf. Era alt, molt alt. Fort, molt fort. I bonàs, també molt. És, segurament, amor de neta, no negaré que era una de les meues debilitats. Se m’omple la boca quan parlo del meu avi pescador. De com em portava amunt i avall explicant-m’ho tot pacient, tranquil. De com responia cada pregunta i escoltava, somrient, les meues aventuretes sense una sola objecció. De com em demanava complicitat si s’encenia un Ducados mentre passejàvem el gos. De com m’acompanyava a l’estació de matinada quan, començant la carrera a Barcelona, vaig viure un temps a casa seua. On estic ara, de fet. On, per circumstàncies laborals, faig niu uns quants dies a la setmana. Pujant les mateixes escales estretes que encarava ell, tornant de la barca, entonant el xiulet que la iaia Juanita reconeixia per obrir la porta abans que arribés, galleda en mà, amb una petita part del botí. Tall valuós si hi havia sort, escorrialles si havien anat mal dades. L’avi cuinava com els àngels. No he tastat un arrossejat millor que el seu i em temo que no ho faré mai perquè la realitat no superarà el record de veure’l remenant amb cura ni la mirada esperant l’aprovació que sempre obtenia i sempre regalava als plats dels altres. Especialment, als de la mare, la seua filla: “Molt bo, nena!”, exclamava convençut fins i tot abans de tastar. Pel Talà, la jubilació, injustament escassa, va ser un càstig tan gran que es va buscar una ocupació endreçant caixes al port per no separar-se gaire dels vaixells ni dels companys. En faria 102 a l’entorn de Sant Antoni. “Per poc no neixo el dia dels rucs!”, repetia. Però aquest gener en fa 24 que es va morir a la terra ferma, lluny de la mar que el va bressolar tota la vida. Tot i que fa massa temps que no veig l’avi Talà encara el sento ben endins. Quina sort!