La neu, on toca!

Lluny d’enlluernar-me pel romanticisme dels flocs despenjant-se lentament, tremolo quan s’anuncia –com aquests dies– un temporal de neu en cotes baixes. L’encant silenciós es transforma al meu cap en un sobresalt, presagi de problemes. No puc evitar-ho, és deformació professional. La culpable de trencar la màgia va ser l’onada de fred del desembre del 2001. Sempre he tingut un despertar difícil, per dir-ho d’alguna manera.

El d’aquell cap de setmana va ser sobtat i no admetia discussió: en Santi Roig trucava ben d’hora per dir-me que corregués cap a Lleida Televisió, que n’estava caient una de bona. Dents, dutxa i roba d’una revolada. No recordo com. La qüestió és que ni se m’havien endreçat els mobles mentals quan vaig seure al meu Renault Clio preparada per posar la directa. A l’altura de la Paeria em vaig adonar que no havia valorat la situació com mereixia: a les rodes els costava avançar sobre el tou de neu verge que s’acumulava sense aturador. Marcava camí amb el que, enmig de la immensitat blanca, semblava un cotxet de fira. Vaig aparcar a Maria Sauret amb penes i treballs i a la feina! Els asseguro que dies com aquells, els periodistes desitjaríem tenir el do de la ubiqüitat.

Ens sentim necessaris, no volem deixar-nos res ni ningú i, si no ho aconseguim, no és pas per falta d’esforç. Aquella jornada eterna, l’equip de la tele semblava multiplicar-se per mil. Vam gravar imatges per parar un tren, anant d’aquí cap allà sense descans, fent entrevistes una rere l’altra per traslladar els missatges d’alerta i les crides a la precaució però mostrant també les esquiades pel carrer Cavallers o les batalles de boles a la falda de la Seu Vella. Com tots, el dia es va acabar i, tan exhausts com satisfets, encara amb l’adrenalina alta, vam apagar càmeres i cap a casa.

Al sortir, mans al cap, vaig descobrir un altre error de càlcul: el grup SEGRE estava envoltat d’enormes muntanyes de neu. Una era el meu vehicle...però quina? Ho vaig saber dies després quan la descongelació va despullar un bocí del verd ampolla del meu company d’aventures. El tip de riure històric que ens vam fer amb el Jordi i el Joan desenterrant-lo va compensar l’espera i el fred de les caminades. De tota manera, sisplau, que nevi només on toca!