Dret a l'oblit

Tots hauríem de tenir dret a l’oblit o, com a mínim, a passar pàgina. Quan, afortunadament, la vida o la ciència ens regalen una nova oportunitat ho hauríem de tenir fàcil per assaborir-la sense reserves ni obstacles. Però no és així per a les persones que han conviscut amb el càncer. Ni tan sols quan el superen se’ls permet deixar-lo enrere i esborrar-ne l’empremta social. És més, de ser considerades heroïnes arriben a resultar indesitjables a l’hora de contractar determinats serveis. Des d’una assegurança fins a un préstec passant per la compra d’un habitatge es deneguen o s’encareixen en cas d’haver afrontat la veritable epidèmia del darrer segle. I no només això, també suposa una dificultat per trobar feina i es contempla com a circumstància negativa per accedir a l’adopció d’una criatura. D’això, la majoria en sabíem poc o res fins que, entre la corrua de promeses d’aquests dies de campanya electoral, el president espanyol ha anunciat que a partir del juny s’impedirà per llei una forma de discriminació que fa dècades que es tolera. El cert però és que el dret a l’oblit oncològic ja està regulat a la majoria de països europeus excepte a Espanya, Malta i Islàndia, que ocupen la cua de la vergonya. L’Eurocambra ha marcat el 2025 com el de la fi obligada d’unes pràctiques denigrants i aquí estem apurant terminis per complir amb el que seria de justícia. I no únicament perquè les dades relacionades amb la salut són personals i intransferibles, sinó també perquè arrossegar el pes d’un tumor ja és prou costós i traumàtic en la intimitat com per haver de fer-ho amb l’etiqueta penjada eternament. Cada porta tancada de cop és una esperança frustrada i una manera de revictimitzar algú que ja no vol ni ha de ser víctima perquè ha sobreviscut. El càncer, malauradament, ens assetja. Només la paraula canvia la cara i la moral de qui la sent. És estúpid ignorar-ho i absolutament inhumà estigmatitzar una lluita que hauria de ser col·lectiva amb un augment de l’acompanyament i recursos públics per a la recerca. Imaginin on seríem amb un finançament digne si amb pressupostos reduïts els nostres investigadors fan miracles. Menys missatges d’autoajuda i frases d’ànim ensucrades i més suport real quan, per sort, la vida recomença.