Vell amic

Això nostre no ve de la infantesa. O potser una mica sí. En tot cas, no estaven especialment guardades a la memòria les primeres trobades quan, de petits, les feines dels pares arrossegaven la canalla. El que està clar és que quan, per atzar, ens vam reconèixer, compartíem ja un univers particular i una passió: la comunicació. Sort en vaig tenir que, com sempre, prenguessis la iniciativa. Et movies amb desimboltura pels estudis de Segre Ràdio on vaig aterrar morta de vergonya i d’inseguretats.

Tu narraves els partits de la Unió Esportiva Lleida amb l’aplom d’un professional experimentat i ni tan sols havies acabat la carrera. Possiblement no t’he dit que vas ser definitiu per despertar-me un amor per la ràdio que no duia incorporat. Així, entre partits i butlletins, vam posar els fonaments d’una amistat que no existiria sense les poca-soltades que ens feien i ens fan pixar de riure.

Ens ha atrapat la nit parlant i el dia ballant al Penta quan dormir semblava una fotesa innecessària. No podria comptar els cops que m’has portat a casa de matinada encara amb forces per xerrar com dues cotorres. Ara duem ulleres de prop i a tu –que ets més vell– et fallen els genolls.

Les formes han canviat, ens hem endurit, però conservem les ganes de festa i de discussió. Ens les tenim gairebé com germans però no arribarà la sang al riu. Segurament pel nostre concepte de la lleialtat: estricte i tan exigent que, a voltes, resulta exagerat.

Mai dels mais ens hem fallat i, si depèn de mi, no hi haurà excepció. No ens fa falta verbalitzar-ho però ho escric: estic disposada a aixecar-te sempre que caiguis, a esbroncar-te cada vegada que t’ho mereixis, a plorar les teues penes, a celebrar-te les alegries i a no riure’t les gràcies fent veure que no he sentit els acudits dolents. Suposo que és el que fan els amics de l’ànima, les famílies escollides que ens salven de les foscors i recullen els trossets per reconstruir-nos quan ens troben esmicolats.

No arribàvem al quart de segle a l’encetar l’aventura i avui tu –que ets més vell, per si no ho havia dit– et plantes al mig. Salut i caragols, estimat. Si pot ser, junts i ben acompanyats. Ara no diguis que això no calia i que aquestes coses no t’agraden perquè tots dos sabem que t’ha encantat.