Que Déu ens agafi confessades
Assegudes en una de les terrasses de la rambla de Ferran, a Lleida, amb un cafè amb gel a la mà i molt a prop del col·legi que ens va veure créixer, les amigues ens tornem a trobar.La Roser amb els ulls aigualits per la tristesa ens etziba: “Avui en fa trenta que es va morir el meu marit. Érem dues criatures, però ell se n’anava a treballar a València i no ens volíem pas separar. Llavors els pares van decidir que ens havíem de casar. A vint-i-cinc anys ja en duia cinc de matrimoni. Un dilluns se’n va anar d’hora a un congrés a Madrid i ja no va tornar. Qui va venir a casa va ser la policia. No sé què van dir ni com, només vaig entendre les paraules: accident i mort. El sotrac va ser tan gran que de cop el dia es va fer nit. Una massa espessa i fosca em va embolcallar. No entenia res. Els joves no moren. Només moren els vells i aquells que no tenen res a veure amb tu. Així doncs, com era possible que ell hagués mort? Després, la gran pregunta: què volia dir la paraula mort? La resposta era la menys desitjada. Volia dir que ja no el tornaria a veure mai més. Impotència, ràbia, enuig, tristesa. Em vaig veure submergida en un caramull de sentiments a quin pitjor. Fins que vaig arribar a la conclusió que en un tancar i obrir d’ulls havia arribat als vint-i-cinc anys i que en un altre tancar i obrir d’ulls en tindria cinquanta. Conclusió, això era la vida? A tot estirar tres o quatre tancades i obertures d’ulls? Adonar-me de la seva fugacitat, saber que la falç de la mort m’esperava a la cantonada és el que em va ajudar a viure.”Ara és la Mercè la que parla: “Fa cinc anys que va morir el meu pare per una llarga malaltia. I si el sotrac de la mort sobtada és dur, no et vull dir pas què passa quan la mort té passos mandrosos, quan mata pessic a pessic. La tristesa dels ulls del malalt et forada l’ànima. El sentiment d’impotència, en aquest cas, és perquè no pots aturar la davallada.” En aquest punt, l’Emi interromp: “Si avui, un dia assolellat d’estiu, amb la serotonina pels núvols, tenim aquest tipus de conversa, què passarà quan arribin l’hivern i les boires?” La Roser conclou: “Amb la boira em deixaré transportar a un lloc on ell tornarà a ser amb mi.” L’Emi no bada boca, però els seus ulls exclamen: que Déu ens agafi confessades!
