Ja no ens morim
Les trobades amb les amigues per prendre cafè es repeteixen un cop a la setmana. Ja s’han acabat les vacances i avui som unes quantes. La Mercè enceta la conversa: “L’altre dia es va morir la mare d’una amiga. Li vaig donar el condol a ella i als fills. Però no vaig veure a cap dels nets. Vaig preguntar per ells i els pares de les criatures em van respondre amb cara de prunes agres que els nens i no tan nens, alguns ja són adolescents, no hi havien de fer res vora els morts. Vaig pensar, vora els morts? La morta era la seva padrina. Des d’aleshores, em pregunto què els hauran dit a les criatures. Que la padrina se n’ha anat de viatge? Que està malalta a l’hospital? La faran romandre allí, fins que els nets l’oblidin?”
L’Adelaida la interromp, “dona, en part els pares tenen raó”. “De debò? Hem arribat a un punt que vivim d’esquena a la mort. Com que no l’anomenem ni la deixem veure, no existeix. Com si mai no ens haguéssim de morir. És com si haguéssim oblidat que comencem a morir-nos des del mateix moment del naixement. Celebrem cada volta al sol com un gran què; i no pensem que un any més també és un any menys”, replica la Mercè. “Òndia, noia”, diu la Roser, “avui el teu optimisme és per tocar les campanes de la Seu”.
La Carme comenta: “Quan era petita, al poble, quan moria algú, en sortir del col·legi l’anàvem a veure. Un d’ells va ser un senyor que es trobava dins d’un taüt sense tapa. No he oblidat mai la visió d’una mosca que entrava i sortia de la seva boca oberta de bat a bat.” “I, a tu et sembla bé, que una criatura vegi aquestes coses?”, replica la Dolors. «No em sembla bé ni malament. Només tenia sis anys i no em va suposar cap trauma. Ja he dit que anar a veure morts formava part de la vida quotidiana. Ara bé, em va servir perquè cada cop que la padrina veia una mosca i deia “Mata-la que ves a saber on ha estat”, jo pensava “jo sí que sé on ha estat, dins la boca d’un mort”.» “Mira que n’ets, de beneita!”, exclama la Maite amb cara de fàstic.
L’Emi conclou: “Doncs jo us he de confessar que saber que m’he de morir, m’ajuda a viure. Quan estic angoixada i l’ansietat em provoca palpitacions penso que d’aquí res em moriré i em desapareixen totes les preocupacions.” Aquest cop, totes exclamem alhora: “Si us plau, canviem de tema!”
