Castanyes i panellets

Amb les amigues vam decidir que la vigília de Tots Sants aniríem a esmorzar fora de Lleida. La Carme ens va dir: “Hem d’anar a El Rusc dels Alamús. És una pastisseria d’un cosí meu, el Josep, i la seva dona, l’Iana. Els seus pastissos no només són bons sinó que, de tan bonics, sap greu menjar-los.” I, avui, hem fet cap a un poble on la majoria de nosaltres no havia posat mai els peus.Ens ha sobtat trobar una població sense estols d’edificis de pisos ni carrers sencers amb cases adossades. Deu ser l’única població que es troba a menys de deu quilòmetres de la capital on els seus habitants són majoritàriament els descendents d’aquells que ja hi vivien alguns segles enrere. A sobre hem tingut la grandíssima sort de trobar la porta de l’església oberta. Una església romànica del s. XII, força ben conservada, en què el mural del presbiteri pintat per Josep Minguell li dona color i modernitat.Després, hem anat a la pastisseria que ens ha sorprès molt gratament. La Tresa, mirant el taulell, ha exclamat: “Mare meva. Davant d’aquest bé de Déu, què demano?” En un tres i no res, el Josep i l’Iana no han donat l’abast a tanta demanda: “Jo vull un croissant amb festucs.” “Jo, un amb xocolata.” “Jo, un de crema d’ametlla.” “Jo, una cassoleta de fruita.” “Jo, un caragol amb panses.” “Jo, un brioix.” “Jo, coca de recapte amb ceba caramel·litzada, xampinyons i formatge.” “Jo, coca de recapte amb ceps i foie mi-cuit.”Mentre mengem amb veritable deler, centrem la conversa en la castanyada, els cementiris i en com enyorem els parents i amics que ja no hi són. Mentre el Josep i l’Iana ens emboliquen els panellets que ens endurem, la Júlia diu: “Els celtes creien que aquesta nit els esperits dels morts caminaven per la terra. Pensaven que els murs que separen els vius dels difunts eren tan febles que es barrejaven els uns amb els altres.” La Carme, foteta com sempre, interromp: “Ara també és així. Nosaltres demà anirem al cementiri. I demà passat, dia dels Sants Difunts, els morts, que són molt educats, ens tornaran la visita.” La Roser, aprensiva com una mala cosa i més blanca que el paper de fumar, exclama: “Mira que n’ets de ruca!” El Josep, veient la tensió entre les dues, ens duu una safata a vessar dient: “Ara el que toca són castanyes i panellets.”