Tempsper a tot

Avui, amb les amigues ens endinsem en una de les cafeteries del carrer Bisbe Ruano de Lleida. Malgrat les nostres discussions, l’amistat no defalleix. Encara no hem demanat res quan la Júlia ens confessa: “He de reconèixer que estic enganxada a les sèries turques.” La Carme la guaita amb cara de sorpresa i els ulls atònits quan exclama: “No m’ho puc creure!” La Berta respon: “No sé pas per què no t’ho creus. Jo també ho estic.” La Roser, la Dolors, la Mercè, la Montse i la Núria s’afegeixen a la conversa: “Nosaltres també ho estem.” La Carme interpel·la la Montse: “Tu? L’amant de Shakespeare enganxada a aquestes sèries?” “Doncs sí. I n’hi ha alguna que m’ha anat força bé. Un temps que em vaig sentir com Pasqual Duarte, perquè tots els mals del món queien sobre el meu cap, vaig veure, com en una sèrie d’aquestes, una colla de criatures, sense gairebé ni pa per menjar, se’n sortien prou bé. Aleshores, vaig creure que si ells ho podien fer, jo, també.” La Carme resol: “Mal de molts, consol de tontos.” “Serà consol de tontos, però no deixa de ser consol. A més crec que originàriament aquesta dita era: “Mal de molts, consol és””. La Carme no es rendeix: “No entenc què hi trobeu.” La Montse respon: “Doncs que els protagonistes, ells i elles, a més de ser guapíssims són excel·lents actors. A sobre, els paisatges turcs són preciosos, gaudeixen de bona música i no estalvien en cap mitjà.” La Carme no es dona per vençuda: “Continuo sense entendre com poden tenir tant èxit.” Ara, qui respon és la Mercè: “Doncs és molt fàcil. Perquè tracten temes universals. A partir d’un tema central que sol ser l’amor hi trobem la passió, el desamor, la infidelitat, la gelosia, l’odi, la ira, la traïció, la cobdícia, l’arribisme, el poder, la lluita de les classes socials...” “Exacte!”, prossegueix la Roser, “i si a sobre els personatges tenen un estil de vida actual, però alhora estan subjectes a la tradició més rància amb l’honor i la família com a estàndards, matrimonis concertats i un patriarcalisme opressor, l’èxit està garantit.” La Carme no baixa del ruc: “Jo crec que valdria més que llegíssiu l’Ulisses de Joyce.” L’Eulàlia tanca la discussió quan li respon: “I jo crec que tu hauries de llegir l’Eclesiastès, per adonar-te que, en aquesta vida, hi ha un temps per a tot.”