Emprenyador

Ens tornem a trobar. Avui, a casa de la Berta. Viu en un xalet preciós als afores de la ciutat. El jardí que envolta la casa, a causa de la pluja d’aquest hivern, gaudeix d’una gespa esplèndida. Com a bona amfitriona, la Berta ens té preparada, per a totes les amigues, una taula amb cafè, tota mena d’infusions i pastissos.

Després de les salutacions, qui engega la conversa és la Carme: “N’estic fins dalt i més amunt de tots aquells que al meu barri, encara que el contenidor estigui a mig omplir, deixen les bosses d’escombraries a terra. Es veu que hi ha qui, en aixecar la tapa d’un contenidor, s’hernia sense possibilitat de remissió i, és clar!, no volen pas fer cap a l’hospital.” La Rita segueix: “Això no és pas exclusiu del teu barri. Al meu també passa.” La Maite ho rebla: “Si només fos a Lleida, rai. El problema és que al meu poble passa el mateix.” “I al meu”, diu la Dolors. La Carme exclama: “Una bona multa els posaria jo, a tots aquests.”

“Calla, calla,” interromp la Mercè, “que aquesta nit, per culpa de la brossa he tingut un malson de por. He somniat que em trobava a l’any 2060. No se sentia cap soroll. He sortit al balcó. Els vehicles es desplaçaven amb un silenci absolut i els vianants parlaven tan fluixet que no m’arribava cap so. A sobre, els carrers i les voreres estaven tan nets que es podia menjar sopes a terra. De sobte, a un nen inquiet que no parava de bellugar-se, el seu pare li ha dit: Para! Es veu que aquest mot, pujat de decibels, ha disparat totes les alarmes. En un tres i no res, dos robots amb funcions coercitives l’han emmanillat i se l’han endut. Jo no sortia del meu estupor quan han trucat al timbre de casa meva. En obrir, m’he trobat amb altres dos robots. Mentre els preguntava què havia fet, ells m’emmanillaven. Després m’han explicat que a la meva bossa d’escombraries d’envasos lleugers hi han trobat un cabell; i que els cabells no poden barrejar-se amb el plàstic. Intentava resistir-me a aquells éssers de mentida. Però no me’n podia desempallegar. He tingut un atac d’ansietat i he començat a cridar. Gràcies a aquells crits esgarrifosos, m’he despertat. Així que ja no sé si m’emprenya més les bosses per terra o el control a què ens veiem cada cop més abocats.”

L’Emi tanca la discussió: “Tot ho és prou, d’emprenyador.”