Matar

Ens tornem a trobar amb les amigues, avui, a la cafeteria Imagine d’Alpicat. Hem decidit que calia aprofitar, abans no arribi la calor, per seure davant d’una tassa de xocolata amb xurros. Tal com correspon al mes de març, els dies de sol, de pluja, de fred i fins i tot de certa bonança s’intercalen els uns als altres. Ja s’albira el bon temps però el fred es nega a anar-se’n. No és pas en va que al mes de març se l’anomena marçot. Aquests canvis de temps ens emmalalteixen. Malgrat que algunes estem constipades, no faltem a la nostra trobada setmanal.

Qui obre el tema de conversa, cosa que no sol fer, és l’Emi: “Es veu que el judici a Luigi Mangione ha despertat una gran expectació arreu.” La Berta pregunta: “Qui és aquest?” La que respon és la Mercè, sempre assabentada de tot: “És un noi de vint-i-sis anys que sembla ser el responsable de la mort a trets d’un alt directiu de la més gran companyia d’assegurances mèdiques dels Estats Units.” La Berta interromp: “Ja pots comptar quina mena de personatge deu ser per haver fet una cosa així...” La Montse no la deixa continuar: “Doncs guaita, ha estudiat en els col·legis i universitats més prestigioses i sempre ha obtingut les qualificacions més altes. Entre altres graduacions té la d’enginyeria. A sobre pertany a una de les famílies més riques i influents de Baltimore.” La Berta torna a interrompre: “Para, para, que el que ha fet és injustificable.” La Mercè segueix: “Diuen que quan el van detenir li van trobar un manifest contra el sistema de salut dels Estats Units. Segons ell, un sistema corrupte que obté beneficis a costa del patiment de la gent. Segons sembla, a les bales que es van utilitzar, hi havia escrit: Delay, Deny, Depose. Diuen que això és el que fan algunes companyies, endarrerir i denegar l’atenció mèdica.” “Que facin això empreses que el darrer any van guanyar setze bilions de dòlars, també té delicte”, diu la Montse, mentre segueix: “I a sobre van denegar el 30% de les sol·licituds.”

La Berta cada cop més indignada exclama: “No em direu pas que justifiqueu aquest tal Luigi!” L’Emi respon: “És clar que no. Matar sempre és inexcusable, ja sigui amb una bomba, una pistola, un ganivet, una fona o per la denegació d’assistència mèdica. La mort d’una persona sempre és la mort d’una persona!”