Espanya, el primer

És difícil que algú pugui pensar que l’obstinació de Pedro Sánchez obeís a alguna altra raó que no fos el seu propi interès personal, una desmesurada ambició que l’ha conduït a un desgraciat final. Les recents eleccions han certificat no només la victòria per majoria absoluta de Núñez Feijóo a Galícia i del PNB al País Basc, encara que en aquest cas necessitarà el suport del PP i el PSOE per governar, sinó que impliquen, a més, un suport a governants que han sintonitzat amb els problemes i necessitats reals dels ciutadans sense embarcar-los en aventures perilloses.

Sembla en principi que el no a Rajoy s’hauria de convertir en un sí a Espanya per diverses raons. Primer, perquè no pot governar un Estat qui no té ordenada la casa i al Partit Socialista no li convenen gens unes noves eleccions en les quals podia patir un daltabaix electoral i veure’s superat per Podem. També perquè el PSOE no pot viure d’esquena als problemes que té el nostre país: a la recuperació econòmica, al compliment dels nostres compromisos europeus, al respecte a la Constitució i al desafiament secessionista que ha col·locat Catalunya en mans de la CUP.

I és que d’una vegada per totes, els que un dia tornaran a governar Espanya no poden repetir les experiències de ZP que, al mateix temps que governava Catalunya amb els que volien trencar-la, va introduir l’odi sectari en la política espanyola. Memòria Històrica, Pactes del Tinell i cordons sanitaris mitjançant la intenció de bloquejar l’alternança, cosa que finalment ha acabat per desnaturalitzar el projecte socialista del PSOE i la seua identitat territorial.

Els socialistes no diuen el mateix a Andalusia que a Catalunya, País Basc o Aragó. Però també se’n pot extreure altres conseqüències, perquè és com si s’haguessin produït les terceres eleccions amb uns resultats que proclamen un clar i creixent suport a Mariano Rajoy, un enèsim càstig al PSOE sobrepassat una altra vegada per Podem i la irrellevància de Ciutadans, que només serveix per impedir un resultat millor per al PP. I encara que a l’autista exsecretari general del PSOE els resultats electorals semblen importar-li més aviat poc i el deixen impàvid, era predictible la reacció del Partit Socialista perquè al final, i a través dels barons, ha entrevist les propostes de Sánchez.

Descartada l’abstenció i la repetició electoral, la seua única sortida era el govern Sánchezstein, això és: un pacte amb Podem, les seues Marees i fins i tot amb els separatistes que els socialistes catalans guiats per un histèric ballarí, tan ambigus i despistats com sempre, ja estaven precuinant. Sorprèn la sorpresa dels barons per aquest projecte quan molts d’ells governen ajuntaments i comunitats autònomes per aquests mateixos pactes que tant els escandalitzaven quan els programava Pedro Sánchez, que va tenir l’habilitat de derivar el debat cap a Rajoy sí o no quan el que es dilucidava era un Sánchez sí o no i el que comporta. I això no s’arregla fent cas omís a les urnes com Pedro Sánchez o corregint-les com Artur Mas, coincidents ambdós en l’intent d’incloure-ho tot i aïllar el Partit Popular –cosa que no aconsegueixen amb vots– i abraçar-se a formacions radicals antisistema que acaben per fagocitar els seus propis partits.

Al contrari, cal pensar en les persones, solucionar els seus problemes reals i respectar les seues decisions i, sobretot, les preferències expressades a les urnes. En una paraula, cal situar els interessos generals per sobre dels particulars i, malgrat que totes les enquestes vaticinen un espectacular creixement del PP i un enfonsament del PSOE, Mariano Rajoy insisteix en aquests moments tan difícils en un gran govern de coalició o, almenys, en una abstenció del PSOE per permetre la governabilitat d’Espanya.

Perquè la gent no vol unes noves eleccions i farien bé els socialistes a escoltar-la i per superar els seus complexos nacionalistes a l’atendre el que indica el CEO de la Generalitat, que afirma que el 75% dels catalans ens sentim també espanyols. Espanya, ara, és el primer.