Eradicar la pobresa (dia mundial)

La pobresa és un concepte relatiu, en el sentit que es determina en relació al context. No és igual un pobre a la majoria de països europeus, que a la majoria de països africans. Els barems són relatius, però hi ha trets que permeten definir la pobresa de manera absoluta. És cert que l’accés als béns que permeten la subsistència és diferent en societats diferents. I també és cert que les necessitats es defineixen per l’entorn. No podem posar una determinada quantitat com a llindar de la pobresa arreu. No podem dir que la pobresa només és en aquelles persones que no gaudeixen d’uns determinats béns i prou. Això dependrà de la societat en la qual visquin. Però com deia, hi ha trets que defineixen la pobresa a qualsevol lloc. Un d’ells és l’exclusió i la humiliació que li és implícita. La pobresa en qualsevol lloc significa tenir limitat l’accés a determinats béns i a determinats serveis. Significa que la resta de la societat no li permet el gaudi d’una vida en societat com la que ens permetem la resta per tenir un béns que ens ho possibiliten. Normalment són els diners, però també els coneixements i la informació. Aquesta exclusió va acompanyada d’humiliació. Per això, el dia mundial de l’eradicació de la pobresa neix en el context de reivindicar la pobresa com un fet que manlleva drets humans. No considerar els humans en la seva dignitat, és a dir, pel que són i no pel que tenen, és humiliar-los.

Hi ha dos objectius, per tant, a considerar en l’eradicació de la pobresa. Un, l’important, canviar les condicions socials perquè la riquesa, l’advers de la pobresa, tingui una major distribució. L’igualitarisme és un objectiu polític lloable. No obstant, sense arribar a la plena igualtat social, només amb una mínima major distribució de la riquesa es podria eradicar la pobresa. Intuïtivament, els números ens poden donar una imatge de la magnitud de la tragèdia. Un 1% de la població mundial té acumulats més béns que tota la resta de la població mundial. O dit d’una altra manera, 62 persones acumulen més béns que la meitat de la població mundial, que cal recordar que volta, avui, pels 7.500 milions d’humans. Ja es veu que la distribució de la riquesa no existeix. Una mica més compensada, corregiria la pobresa extrema.

Però hi ha un altre objectiu, també molt important, perquè aquest rau en el cor i la ment de cadascun de nosaltres. Lluitar contra l’estigmatització del pobre, que ens du a l’exclusió i la humiliació consegüent. Una cosa no treu l’altra. Això no fa desaparèixer l’objectiu d’eliminar la pobresa en la seva crua realitat, però sí que n’elimina un dels símptomes, la humiliació. L’exclusió no podrà desaparèixer sense que desaparegui la pobresa. Són consubstancials. La humiliació difícilment tampoc podrà desaparèixer, però sí que podrem reduir-la a la mínima expressió. L’objectiu, a l’abast, és eradicar la pobresa amb polítiques, que sense oblidar la generació de riquesa, en garanteixin la seva distribució suficient, i per tant, independentment del terme de relació. La manca de béns i de coneixements no ha de servir per separar i excloure persones de persones.