Piqué i la selecció

La gota que va fer vessar el got va ser la faula que amb rancúnia corria per les xarxes socials (en aquest linxament es va sumar algun mitjà de comunicació) que Piqué s’havia tallat les mànigues de l’uniforme que va vestir en el Partit Albània-Espanya, per fer desaparèixer el ribet vermell i groc. En resum, es posava en dubte de nou el seu compromís amb la samarreta espanyola. Tota una mentida, com s’ha pogut comprovar poc després. Fins i tot la Federació de Futbol va haver d’emetre un comunicat en defensa i suport al jugador.

No sóc culer; encara més, no sóc de cap equip de futbol, però com a ciutadà vull mostrar la meva disconformitat i contrarietat sobre la injustícia que s’ha fet sobre aquest jugador. És cert que Piqué com a persona no és un sant, és poc convencional; possiblement és massa sincer i directe, i a vegades una mica imprudent i extemporani en les seves declaracions als mitjans de comunicació; també és políticament incorrecte i mai no ha amagat la seva rivalitat contra el seu etern contrincant, que és el Madrid; que ha enviat tuits reflectint la seva participació en les manifestacions de la Diada de Catalunya i no ha amagat el seu reconegut suport al dret a decidir a Catalunya. Aquesta actitud li ha comportat molts enemics d’amplis sectors de seguidors del Madrid i d’altres afeccionats dins de la geografia hispana. Per aquest motiu n’ha patit les conseqüències: xiulets i bronques en tots els camps de futbol, tant quan juga amb la selecció com quan juga al seu equip, el Barça. No li perdonen que sigui culer; un català crític; per ser partidari del dret a decidir; per tenir personalitat pròpia i dir el que pensa en cada moment. Però no s’ha d’oblidar que el jugador del Barça no ha escatimat esforç, treball, disciplina, talent i compromís quan juga amb la selecció. Ho ha donat tot per la selecció. S’ha trencat literalment la cara per la selecció. Sempre ha defensat els seus colors i ha demostrat en tot moment un excel·lent comportament tant dintre dels vestidors com fora al camp. Piqué no se sent estimat, està cansat de sentir-se perseguit i sotmès sempre a sospita. Vol marxar de la selecció i jo ho comprenc. Els que el criticaven, en aquest moment s’estripen les vestidures perquè ha dit que vol marxar. Diuen que no n’hi ha per tant. Quin país el nostre! És molt fàcil criticar sota l’anonimat de les xarxes socials. És molt fàcil criticar, manipular, fustigar, donar informació tendenciosa també en les tertúlies esportives de ràdio o televisió. Però Piqué amb la selecció ha guanyat un mundial i un europeu. Què han guanyat els altres? Davant de tanta falsedat no és d’estranyar que alguns sectors catalans es radicalitzin i estiguin farts de tants improperis i incomprensions.

No vivim en un país lliure? Tots els ciutadans, tant els que utilitzen les xarxes socials com els que participen en les tertúlies, així com el mateix Piqué, tenen reconeguts uns drets fonamentals. Dins d’aquests drets hi ha el de llibertat d’expressió, ideològica i el dret a l’honor i a la pròpia imatge. Però la llibertat d’expressió no significa que tot s’hi val i que la llibertat no té límits; aquesta llibertat, en concret, sempre es troba limitada pel respecte a la dignitat i a l’honor de les persones. Igualment s’ha de dir que la llibertat d’expressió no empara ni les desqualificacions ni les vexacions verbals o escrites.

Podem criticar el Piqué esportista i jugador de futbol, en la seva parcel·la de professional i tècnica, però cal respectar el Piqué ciutadà i no jutjar-lo en la seva parcel·la personal, íntima i ideològica que té tot el dret i llibertat a tenir. Per què en aquest país, de forma maliciosa i desagraïda, jutgem la ideologia de la persona i no els mèrits esportius que té Piqué com a jugador? Encara no hem après que per viure en societat, hem de respectar unes pautes de convivència? Aquest és un episodi més d’una trista realitat politicosocial que ens envolta en la relació de Catalunya amb la resta de l’Estat. Un petit conflicte dins d’un conflicte global al qual estem sotmesos tots els ciutadans d’aquest país des de fa molt de temps. Quan podrem viure tots plegats, amb una mica de pau, tranquil·litat, concòrdia i tolerància, respectant les regles de joc i les institucions? En el món del futbol, així com en la política, se substitueixen les declaracions racionals i el contrast de parers i diàleg per la cridòria, l’emotivitat i la desraó. Ja he manifestat més d’una vegada que la intel·ligència, la prudència i les bones formes, estan renyides amb la intolerància i el radicalisme. Per desgràcia, la moderació i el seny no venen ni donen vots en aquest país. Sembla que agrada més retroalimentar el radicalisme.

Finalment vull comentar que la vigent Llei de l’Esport de Catalunya no obliga els esportistes a anar a la força a les convocatòries de les Seleccions Catalanes. Seguint aquesta pauta, en els últims dies s’ha registrat al Congrés dels Diputats una Proposició no de Llei per modificar la llei de l’Esport de l’Estat, suspenent l’obligatorietat que ara tenen els esportistes d’elit d’anar a les convocatòries de les seleccions espanyoles. En l’actualitat, si no ho fan, la mateixa llei els castiga amb una sanció greu, que inclou la retirada de la llicència federativa i la impossibilitat, així, de participar en competicions oficials. D’aquesta manera un esportista no compromès políticament i socialment amb la selecció podria eludir defensar els seus colors. Possiblement es necessita un marc regulador més respectuós amb la llibertat i l’autonomia dels esportistes, que també són ciutadans.