Estan obligats els treballadors a sotmetre’s a revisions mèdiques?

En aquest sentit, l’Estatut dels Treballadors estableix que en la relació de treball, els treballadors tenen dret a la integritat física i a una política adequada i de protecció eficaç en matèria de seguretat i higiene. En aplicació de l’esmentada previsió legal, els nostres tribunals han ressaltat el principi que el deure de protecció de l’empresari és incondicionat i, pràcticament il·limitat, havent d’adoptar-se les mesures de protecció que siguin necessàries, siquin quines siguin, fins i tot en els supòsits d’imprudència no temerària del treballador.

La importància de la salut laboral és tal que el marc estratègic de la Unió Europea en matèria de salut i seguretat en el treball, continguda en la Comunicació al Parlament Europeu, al Comitè Econòmic i Social Europeu i al Comitè de les Regions, de 6 de juny del 2014, es refereix que la prevenció del risc i el foment d’unes condicions més segures i saludables en el lloc de treball són factors fonamentals, no només per millorar la qualitat de l’ocupació i les condicions laborals, sinó també per promoure la competitivitat, raó per la qual la bona salut dels treballadors té un efecte positiu directe i mesurable en la productivitat i contribueix a millorar la sostenibilitat dels sistemes de seguretat social, de manera que evitar que els treballadors tinguin accidents greus o pateixin malalties professionals i procurar que gaudeixin de bona salut al llarg de tota la seua vida laboral, des de la primera ocupació, és clau perquè puguin treballar més temps.

La conscienciació de la importància de la salut dels treballadors és tal que en l’esmentat acord s’afirma el següent:

a) Cada any moren més de 4.000 treballadors com a conseqüència d’accidents laborals i més de tres milions de treballadors són víctimes d’accidents laborals greus que donen lloc a absències de més de 3 dies.

b) El 24,2 per cent dels treballadors consideren que la seua salut i la seua seguretat estan en risc a causa de la seua feina i el 25 per cent han declarat que el treball té un efecte més aviat negatiu en la seua salut.

c) A més del sofriment humà, els costos derivats de les baixes per malalties relacionades amb el treball són excessivament elevats, de manera que només a Alemanya es produeixen 460 milions de dies de baixa per malaltia.

Ara bé, poden negar-se els treballadors obligats a passar les revisions mèdiques en les seues empreses emparant-se en el seu dret a la intimitat? O, al contrari, la salut i la integritat física constitueix base argumental sòlida per comprendre l’actitud proteccionista del legislador cap als treballadors, col·locant la protecció d’aquests drets fonamentals per sobre de la llibertat individual d’exercitar-los?

Doncs bé, la Llei de Prevenció de Riscos Laborals, de 8 de novembre del 1995, acollint el principi de voluntarietat basat en l’article 14 de la Directiva 89/391/CEE, adverteix que “l’empresari ha de garantir als treballadors al seu servei la vigilància periòdica del seu estat de salut en funció dels riscos inherents al treball”, encara que afegeix seguidament que “l’esmentada vigilància només podrà dur-se a terme quan el treballador deixi el seu consentiment”, a excepció d’alguns supòsits contemplats expressament, entre els quals es recull el que “els reconeixements siguin imprescindibles per avaluar els efectes de les condicions de treball sobre la salut dels treballadors o per verificar si el seu estat de salut pot constituir un perill per a ell mateix, per als altres treballadors o per a d’altres persones relacionades amb l’empresa, o així es prevegi legalment en relació amb riscos específics i activitats d’especial perillositat”.

Quedant, fins i tot, facultat l’empresari per verificar l’estat de salut del treballador quan es tracti de justificar les seues faltes d’assistència a la feina, determinant la seua negativa a tals reconeixements la suspensió dels drets econòmics que estiguessin a càrrec de l’empresari per les esmentades situacions.

Abans aquests termes com els exposats, tan oberts a la interpretació, i independentment del que puguin regular els convenis col·lectius de treball sectorials o d’empresa, els nostres tribunals han vingut resolent de manera casuística sobre tal obligació, de manera que s’ha justificat el reconeixement mèdic, per exemple, quan sigui precisa efectuar una revisió de caràcter psicològic a causa de l’extravagant comportament d’un conserge d’Universitat, que feia presumir raonablement distorsions psicològiques greus, que no només dificultaven en gran manera la normal relació amb professors i companys, sinó que podria tenir també serioses repercussions en la salut o integritat del mateix treballador.

O les revisions mèdiques per als treballadors que reprenguin la feina després d’una absència prolongada per motius de salut, de manera que pugui descobrir-se l’eventual origen professional de l’afecció i recomanar, així, mesures preventives adequades.

Recentment, el Tribunal Suprem ha abordat una altra vegada la qüestió, advertint, en primer lloc, que només estarem davant d’una infracció del dret a la intimitat si al treballador se li imposa la submissió a la vigilància de la salut sense que existeixi causalitat, proporcionalitat i previsió legal suficient, de manera que es vulnerarà l’esmentat dret quan la penetració en l’àmbit propi i reservat del subjecte no sigui conforme amb la llei, no sigui eficaçment consentida o, fins i tot autoritzada, subverteixi els termes i l’abast per al qual es va atorgar el consentiment, trencant la connexió entre la informació personal que es recull i l’objectiu tolerat per al qual va ser recollida; però no si, regulant-lo expressament al conveni col·lectiu, l’empresa pot imposar vàlidament els reconeixements mèdics.

Seguidament, es remarca el principi de voluntarietat dels controls mèdics empresarials, i pot el treballador acceptar o refusar la seua pràctica, tret de si es donen els ja comentats supòsits d’excepcionalitat legal, i en aquest cas l’obligatorietat es converteix en norma general, sempre, naturalment, que la mesura no s’acordi fraudulentament i es respecti la dignitat i la confidencialitat de la salut i tinguin per objecte vigilar l’estat de salut dels treballadors “en funció dels riscos inherents a la feina”, de manera que només l’excés objectiu en l’examen de salut dels treballadors per no concórrer aquella finalitat o les circumstàncies descrites, podria constituir, tret d’exprés consentiment individual del treballador afectat, una intromissió il·legítima en l’àmbit de la intimitat personal.

Risc per a tercers que només pot observar-se respecte de llocs de treball les funcions dels quals siguin decisives per a la seguretat d’aquestes terceres persones (pilots d’avió, conductors de vehicles industrials, bombers o, com en el supòsit enjudiciat, brigades rurals d’emergència).

Resulta evident que, opinions al marge, la qüestió se’ns mostra complexa per tal com, com sol ocórrer dins del món del Dret, s’ha d’estar al cas concret, raó per la qual l’únic cert és que no hem de jugar amb una cosa tan preuada com és la nostra salut.