Rajoy: el President que necessita Espanya

Ningú no li pot negar capacitat de diàleg a qui ha ofert governs de coalició amb les forces constitucionalistes PSOE i C’s, obtenir suports en els grans assumptes d’Estat o simplement que es permetés com sempre que governés el partit que havia guanyat les eleccions.

I el temps li ha donat la raó, la que li havien donat els ciutadans el 2011 per afrontar la crisi i evitar el rescat de la nostra economia i, ara, per superar la difícil situació que travessa Espanya, perquè Rajoy és sens dubte el líder que té l’aplom, la serenitat i la solvència que la situació requereix i per això, a la fi!, una part del PSOE ha permès, amb l’abstenció, la investidura de Mariano Rajoy com a President del Govern recolzat pels vots a favor de 170 diputats, amb el menor número de nos encara que també amb el retard més gran de la Democràcia.

S’ha perdut un any, però amb la investidura comença una nova legislatura que probablement no serà plàcida ni eximeix de dificultats, però que no necessàriament ha de ser breu, perquè el PSOE necessita temps per a la seua reconstrucció, la incertesa descoratja la inversió i alimenta les temptacions rupturistes i una moció de censura requereix un improbable candidat unitari.

D’altra banda, tant els socialistes que s’han abstingut com els diputats de C’s i CC que han donat suport hauran de demostrar, com asseguren que ho han fet, perquè Espanya necessita un govern i no pel temor d’un daltabaix electoral que en terceres eleccions els vaticinaven tots els sondejos.

Però no n’hi ha prou amb la investidura; ara es necessita un govern en condicions de governar, no de ser de governat. Hi ha qüestions que no depenen del color d’un govern o un altre. Els compromisos amb Europa han de ser atesos; la sobirania nacional, la igualtat de drets entre els espanyols així com el respecte a l’Estat de Dret, a la Llei i a la Constitució no són qüestionables com es va encarregar de recordar l’acabat d’investir President del Govern. Tampoc no se li pot demanar al President que destrueixi tot el que s’ha aconseguit o contribueixi a lesionar la recuperació econòmica i l’ocupació, però hi ha molts altres assumptes en els quals és desitjable i indispensable la col·laboració.

La màxima prioritat és garantir la sostenibilitat de les pensions, un nou model de finançament autonòmic, un pacte per l’Educació i un diàleg permanent i enteses en el dia a dia. I ara toca Pressupostos, que és l’eina de treball d’un govern que té marge limitat perquè s’ha de complir l’estabilitat pressupostària. Deia el portaveu dels socialistes, Antonio Hernando, per justificar l’abstenció del seu grup que el temps els acaba donant la raó quan rectifiquen, una cosa que ja els deia també el senyor Manuel Fraga.

I és cert. Quan van abandonar el marxisme o l’OTAN no, quan van firmar el pacte antiterrorista amb el PP. I ara, a l’impedir aquesta espècie de Cop d’Estat de Sánchez amb Podem i els separatistes, han evitat el que li ha ocorregut a Convergència amb ERC i sobretot amb la CUP: caure a les grapes dels antisistema que són els Podemites, Rufians i Bilduetarres.

Al sentir l’altre dia les injúries, els desafiaments a l’Estat, les arengues plenes d’odi, els repugnants discursos de Rufián i del de Bildu i les catàstrofes relatades, resultava incomprensible entendre d’on sorgeix tant rancor i de quin país estaven parlant. És com aquesta Catalunya sotmesa que s’inventen els separatistes amb majories de ruptura que no existeixen i amb referèndums impossibles; perquè ni a aquest president ni als que el succeeixin, no se’ls pot demanar que trenquin la unitat del país que governen.

Seria una bona notícia per al PSOE que se’n vagi el PSC, ja en braços de la Colau, com ho és també que ho faci Pedro Sánchez, que no sap guanyar ni perdre, però al qual s’ha d’agrair que els seus companys abstencionistes hagin pogut descobrir les preferències populistes i secessionistes, de qui al cap i a la fi ja les havia demostrat en tants ajuntaments i comunitats autònomes.

També els lleidatans li hem d’agrair a Pedro Sánchez que al provocar la repetició de les eleccions hagi permès que Lleida guanyés una veu en el Congrés que no tenia al desembre. L’única que va donar suport a la investidura del president que Espanya necessita.