Obertura solemne de la XII legislatura

Avui, diputats i senadors hem assistit en el congrés a un fet històric, emotiu i de profund significat per a tots els espanyols; l’obertura solemne de la XII legislatura 39 anys després de l’obertura solemne de les Corts presidida per l’avui Rei Emèrit Joan Carles I que afrontava juntament amb el Congrés, Senat i el President del Govern una tasca titànica.

La Restauració de la Democràcia, la reconciliació dels espanyols, el respecte a la pluralitat política i el reconeixement de la diversitat territorial. Des d’aleshores; l’avenç del nostre país en tots els ordres ha estat imparable i els espanyols, units, hem superat tota mena de desafiaments. Espanya ha recuperat el prestigi internacional i és present a tots els grans fòrums internacionals; encara que en l’obertura d’aquesta legislatura ja no hi ha els protagonistes d’aquella sessió del 77. Joan Carles, que va abdicar el 2014, ha donat pas al seu fill Felip VI i els diputats més veterans hem estat a la cambra des del 1982. Però més enllà d’aquests fets, amb aquesta legislatura es tanca un any crític per a la nostra Democràcia. Perquè l’obstinació i el menyspreu envers la voluntat popular expressada a les urnes mostrada pel que ja no és ni tan sols diputat Pedro Sánchez, obstinat a formar un “govern de progrés” amb populistes de tots colors i separatistes per primera vegada en contra de la llista més votada, han col·locat Espanya al límit d’una inconcebible repetició per tercera vegada d’eleccions que només l’altesa de mires de Mariano Rajoy, Javier Fernández i Albert Rivera ha pogut evitar. Però encara que s’hagi desbloquejat la situació i s’hagi posat fi a un període d’incertesa, el desafiament al qual s’enfronten el Cap de l’Estat, el nostre Rei Felip VI, el President del Govern Mariano Rajoy i els 350 diputats i 266 senadors és d’envergadura. No n’hi ha prou que s’hagi produït la investidura, ara s’ha de governar i per a això és imprescindible complir els nostres compromisos europeus. El 1977, qüestionaven el sistema l’extrema esquerra i l’extrema dreta, autoexcloses després de la Constitució aclaparadorament recolzada pel conjunt del poble espanyol, Catalunya inclosa. Ara reapareixen en forma de nacionalismes excloents, totalitaris i reaccionaris o radicalismes d’esquerres que impregnen d’odi la seua acció política i qüestionen l’estabilitat que representen la Monarquia Parlamentària i l’Estat de Dret. S’incompleixen les sentències dels Tribunals, es desobeeix el Poder Judicial i es plantegen polítiques de fets consumats. Catalunya no ha dit a les urnes fins a dia d’avui que vulgui trencar amb la resta d’Espanya. Ni a les eleccions presumptament plebiscitàries, ni a les posteriors Generals. Malgrat això, el Govern de la Generalitat i les Institucions catalanes incompleixen fins i tot les seues pròpies lleis i l’Estatut. Sense vots i sense lleis; el llenguatge astut, equívoc i agressiu de la sobirania ja s’ha destapat: el dret a decidir, sobre una cosa il·legal, s’ha convertit ja en el dret a la desobediència en el nostre marc legal, que és el que ha permès arribar els actuals governants de Catalunya a les seues actuals responsabilitats. Entre les provocacions que han superat la Democràcia i la nostra Constitució en aquests anys, la més gran, el frustrat Cop d’Estat del 1981, no ha faltat l’intent secessionista del País Basc recolzat per la violència assassina d’ETA. Tots ells han estat superats perquè la nostra Democràcia és robusta, reconeguda internacionalment i garanteix un profund respecte a les llibertats i drets col·lectius i individuals i a la plena autonomia de les nostres Comunitats Autònomes, mai tan àmplia com ara. Davant dels que s’entossudeixen a veure només el que no està bé, la realitat és que Espanya és una gran nació forjada al llarg de segles d’història, que en aquests anys de plena democràcia s’ha situat líder al món en trasplantaments, té un sistema públic de pensions i sanitat envejables, és el segon país més visitat del món pels turistes, disfruta d’una gran seguretat i en els últims quinze anys ha ampliat la renda per càpita de 15.000 a 23.000 euros. Amb el vot dels lleidatans al Partit Popular, sumo amb aquesta vuit legislatures, des del 82 amb alguna interrupció, al Congrés. En la majoria de les legislatures, la representació separatista ha estat escassa. Des del 2011 fins al 2015, tan sols tres dels 47 diputats al Congrés elegits a Catalunya volien trencar. Els 16 de CiU es van convertir al separatisme a mitja legislatura. Per això, crec que la ruptura de Catalunya amb Espanya és un procés d’al·luvió forçat i artificial; recent i efímer. Avui, probablement com al 77, els bilduetarres, els podemites, els rufians i els separatistes ens delectaran amb un dels seus freqüents números circenses, però no podran entelar la voluntat aclaparadorament majoritària dels ciutadans, que volem viure en pau i llibertat en una Espanya unida com sempre.