Nadal a la Seu Vella

Sant Josep és coprotagonista destacat del Pessebre d’enguany. Pujar a la Seu Vella sempre val la pena. De dia, amb sol o sense; de nit, amb lluna o sense; amb boira, amb fred, amb calor, fins i tot amb pluja! Sempre la visió és diferent però la sensació és la mateixa: bellesa formal, aclaparadora història i orgullosa identitat.

Aquests dies d’entranyable tradició i de disbauxa consumista cal també escapar-se una estoneta a passejar pel nostre magnífic Tossal i fer un tombet per dins la vella catedral, gaudint de la nova imatge claustral i descobrint els molts referents nadalencs que hi podem trobar. Estels pintats i esculpits, de cinc, sis o vuit puntes, alguns d’influència andalusina o la majoria plenament cristianes. Descobrir les advocacions de les abans riques i ara buides capelles: Nativitat, Immaculada, Anunciació, Sants Innocents, Epifania, Assumpció, Santa Bàrbara, Santa Llúcia, Sant Esteve... Gaudir de la qualitat escultòrica de capitells i claus de volta, buscant on són les Anunciacions i Visitacions (fins a set vegades les hem pogut comptar), dels Naixements (almenys n’hi ha tres), l’adoració dels Reis (un parell) o dels Pastors sorpresos per la Bona Nova (sembla que una sola representació). No hi ha dubte que la buidor postcastrense que mostra tan perfectament la singular arquitectura tardoromànica està meravellosament solcada per les figures tallades a la pedra que, juntament amb les poques pintures conservades, testimonien l’esplendor que va tenir el principal temple de la diòcesi lleidatana.

El Sant DrapTanmateix on val la pena aturar-se amb calma és a la paret nord del presbiteri on es conserven unes pintures que a manera de còmic narren la història de la Mare de Déu: La primera vinyeta mostra l’Anunciació, seguida per la Visitació i després en quadre doble el Naixement seguit pels pastors sorpresos i els Reis Mags i els seus presents. La segona línia ja està més castigada per la porta bastida a finals dels segle XV per donar pas a la sagristia i que ja no valorà les “velles” pintures del segle XIV. La seqüència finalitza a la tercera línia amb la Crucifixió, l’Enterrament, la Resurrecció, l’Ascensió i l’Assumpció com a final de la coneguda Història que té dos protagonistes principals: Jesucrist i Maria, Fill i Mare. En bona mesura la història d’un es barreja amb la de l’altra com passa amb la majoria de la gent, sobretot al començament de la vida i sovint a l’acabament. De totes maneres la catedral de Lleida està dedicada a Santa Maria i per tant és lògic que l’inici i el final siguin dedicades a la Verge. En aquestes pintures hi ha un armariet, avui sense porta, justament sota la imatge del Nen Jesús al Pessebre. Per què? Per mostrar als fidels i pelegrins la joia més preuada que tenia la Seu, la singular relíquia del Sant Drap, és a dir el bolquer que cobrí el Jesuset en néixer a Betlem fa 2016 anys (segons la cronologia convencional). Malauradament, durant la Guerra Civil el Sant “Panyal” desaparegué. Sols uns filets es guarden a Barcelona, a casa de la família Puig, i a Escalona del Prado, a la sagristia de l’església parroquial d’aquesta població segoviana. Animo aquests dies a descobrir la història d’aquest element tan important i a la vegada força oblidat del nostre patrimoni i de la bonica llegenda que hi ha al darrere, de la mà dels escrits de Jordi Curcó, de Joan Bellmunt o de Núria Piqué.El Pessebre d’enguanyEn aquest recorregut nadalenc per la Seu Vella hem de fer parada especial al formós Pessebre que l’Associació Ilerdenca de Pessebristes ens ofereix cada any per donar la sortida oficial a la col·locació dels altres betlems que durant les Festes ens recordaran el Misteri de Nadal. Des de fa pocs anys, el dia de la Immaculada Concepció de Maria (quin millor dia que el que commemora l’inici “biològic” de la bonica història del naixement de Jesús!) l’escala de cargol que hi ha a la Canonja, l’actual recepció dels visitants al monument, que abans permetia pujar des de la sala capitular a l’arxiu, s’omple d’un original pessebre, habitualment fet pel mestre pessebrista José Antonio Ferrer. El d’enguany el recomano especialment, ja que, a part dels tres Reis –Baltasar en camell, Melcior i Gaspar a cavall; figures rescatades d’una sortosament frustrada intenció iconoclasta– destaquen les altres tres figures. Lògicament es tracta de Jesús, Maria i Josep, però amb una delicadesa molt d’acord amb els temps actuals. L’amic Ferrer ha trencat motlles i ens mostra Sant Josep assegut i amb el Nen sobre la cama dreta. Al costat, en actitud amorosa, hi ha la Verge gaudint d’un pare, que tot i no ser el biològic, s’implica des d’un bon principi amb el fill. Una visió força moderna, un clam per la igualtat també en les tasques familiars dels dos progenitors. Que lluny queda la meravellosa imatge del capitell del segle XIII que podem veure a la porta de la nau sud del temple, on la Verge, encara al llit, té a sobre el bressol amb el Nen i Sant Josep, trencat, està a més amagat als nostres ulls sorpresos de tanta bellesa!

Bon Nadal!