Diputacions i serveis financers II

En un article anterior, ja explicàvem que un dels debats recurrents en la nostra ordenació territorial és el del paper que hi desenvolupen les diputacions provincials. Creades el 1836, la seua funció és assegurar la prestació dels serveis de competència municipal a tot el territori de la província i participar en la coordinació dels municipis amb la comunitat autònoma i l’estat.

O el que és el mateix, prestant la seua ajuda a aquells ajuntaments que, per mida o per falta de recursos, no poden oferir als veïns els serveis que els corresponen, des de la gestió de residus o connexions de serveis d’aigua potable, passant per les gestions de caràcter més administratiu, com seria la recaptació i gestió de tributs o prestant figures essencials per al bon funcionament d’un consistori, com per exemple la tasca de secretariat municipal o d’intervenció de les finances públiques.

En el cas de Lleida, amb un territori amplíssim en extensió i amb nuclis poblacionals petits i dispersos entre si, la tasca s’estén, a més, a gestionar condicionaments de carreteres, inversions en dispensaris mèdics o ajuts a l’esport i a la cultura.

El quid de la qüestió rau, com sempre, en el repartiment de competències, i a què ha de destinar els seus esforços econòmics cada administració.

En el cas de la nostra Diputació, és sistemàtica l’ocupació de fons en inversions en hospitals o en transport i alimentació escolars. I és evident que no es pot qüestionar que els ciutadans tinguin garantits els millors serveis possibles, el més ben gestionats possible. El problema és que la competència d’aquests assumptes és autonòmica, és a dir, de la Generalitat de Catalunya. Però com que aquesta, pràcticament en fallida gràcies a la fabulosa gestió de Junts pel Sí i els seus aliats de la CUP, fa omissió dels seus deures, és la Diputació la que acaba assumint la despesa.

A la pràctica, això vol dir que la Generalitat de Catalunya es capitalitza gràcies a la descapitalització de la Diputació de Lleida. D’aquesta manera, tenim exemples tan sagnants com ara que, al juny, aquesta Diputació va prestar a la Generalitat gairebé setze milions d’euros per a finançament de municipis... I ara, en l’últim ple d’aquest any 2016, ens trobem un altre conveni amb la mateixa finalitat, també de gairebé setze milions d’euros. I el que és pitjor, amb una clàusula per fer el mateix el 2018. És a dir, aquest dineral que la Generalitat de Catalunya deu als petits ajuntaments i que no té, el paga directament la Diputació de Lleida, que sí que el té, i a 31 de desembre el recupera, sigui perquè la Generalitat ja disposi de solvència, sigui amb compensacions de deute.

I, evidentment, a veure qui es nega a donar als petits municipis les quantitats que necessiten per al seu correcte funcionament per uns escrúpols competencials.

D’aquesta manera, el debat, des del nostre punt de vista, hauria de ser, d’una banda, la millora del finançament municipal i, de l’altra, l’assumpció de responsabilitats per part de cada administració amb les seues finances, competències i serveis.

I així poder concloure, per fi, aquests tripijocs entre administracions governades, oh, sorpresa, pel mateix partit polític... Sí, aquest: el de les seus embargades i els ERE de personal.