Una justícia intel·ligible

Fa escassos dies vaig tenir l’ocasió de llegir un comentari sobre la necessitat d’utilitzar un llenguatge clar i precís en l’àmbit judicial, de manera que els ciutadans sàpiguen comprendre el que els afecta, de manera directa o indirecta, entorn d’aquest.

Claredat i precisió que han de fer servir tant els diferents mitjans de comunicació social (televisió, ràdio, premsa i plataformes digitals), com els diferents operadors jurídics implicats (jutges, fiscals, advocats i procuradors), abandonant-se certes pràctiques ancorades en el temps i que a la pràctica suposen un seriós llast per atansar la justícia als qui són els seus protagonistes i destinataris, la ciutadania.

D’aquesta manera, s’haurien de rebutjar els estils literaris barrocs, sobrecarregats o confusos, l’omissió de punts i de comes, les al·lusions constants a preceptes legals i l’ús d’expressions llatines que suposen un mur que dificulta, quan no impedeix, l’adequada comprensió del que desitja transmetre’s.

Quin dubte hi ha, com s’ha afirmat, que cada vegada més existeix un empobriment del llenguatge comú que xoca frontalment amb l’obscurantisme expressiu dels professionals del dret, de manera que s’obre una bretxa entre la manera de parlar del carrer i la d’expressar-se en l’àmbit jurídic.

L’anterior reflexió no implica, necessàriament, que les resolucions judicials s’apartin de la forma i del rigor tècnic, sinó, simplement, que siguin, en l’essencial, comprensibles per a qualsevol profà en matèria jurídica. No en va, la vigent Llei d’Enjudiciament Civil exigeix que les sentències han de ser clares, precises i congruents amb les pretensions de les parts, ja que d’una altra manera se’ls estaria negant l’obtenció de la tutela efectiva dels jutges i tribunals en l’exercici dels seus drets i interessos legítims, tal com empara la Constitució espanyola.

El mateix Tribunal Suprem ha declarat, sobre això, que la claredat significa la possibilitat que qualsevol sentència sigui compresa sense dificultat, en la mesura que la precisió implica que es decideixin de forma inequívoca les qüestions discutides per les parts, utilitzant per a això les expressions adequades.

És per tal motiu que la llei permet exigir del jutge que hagi dictat una sentència o qualsevol resolució aclarir algun concepte fosc, sense que això hagi de suposar canviar el sentit i esperit de la sentència, ja que l’òrgan judicial, a l’explicar el sentit de les seues paraules, està obligat a no sortir del context interpretatiu del que ha manifestat o raonat en la seua resolució. No en va, l’assagista francès Joseph Joubert ja va posar de manifest que “cal saber ser profund amb claredat, i no amb paraules fosques”. Arran del que hem exposat, és molt probable que qui, per una o una altra circumstància, ha hagut d’acudir a judici, hagi experimentat la sensació que l’acta de la vista oral és plena d’expressions arcaiques, enrevessades i difícilment comprensibles, tot plegat adornat d’un ambient particularment tècnic, en el qual les emocions, l’espontaneïtat i la senzillesa perden sentit i cedeixen el protagonisme a un procediment encotillat ple de formalismes.

Un llenguatge més directe, pla, juntament amb unes maneres de procedir més properes, que propiciïn unes resolucions més comprensibles i menys rigoristes, poden i han de ser l’ineludible pas cap a una justícia més propera. Es tracta, en suma, d’aplicar a la pràctica el ja expressament regulat a la denominada Carta de drets dels ciutadans davant de la Justícia, que recull, entre altres, els següents drets:

a) El ciutadà té dret que les notificacions, citacions i requeriments continguin termes senzills i comprensibles, evitant-se l’ús d’elements intimidatoris innecessaris.

b) El ciutadà té dret que en les vistes i compareixences s’utilitzi un llenguatge que, respectant les exigències tècniques necessàries, resulti comprensible per als ciutadans que no siguin especialistes en Dret.

c) El ciutadà té dret que les sentències i altres resolucions judicials es redactin de tal manera que siguin comprensibles pels seus destinataris, fent servir una sintaxi i estructura senzilles, sense perjudici del seu rigor tècnic.

La necessitat de fer servir un llenguatge clar per part de la Justícia va tenir els seus orígens al Regne Unit i als Estats Units en la dècada dels 70, en la qual sota la denominació Plain English Campaign (“Campanya per un anglès senzill”), es va iniciar una campanya empresa pels grups de defensa del consumidor amb l’objectiu de lluitar contra l’anglès incomprensible utilitzat en el discurs burocràtic i jurídic.

L’esmentada campanya es va estendre a altres països anglosaxons, com el Canadà i Austràlia, sota la denominació més àmplia de “Moviment per un llenguatge pla” (Plain Language Movement). Aquest moviment s’ha desenvolupat així mateix en països de parla no anglesa, especialment en països francòfons, com Bèlgica, el Quebec o França, encara que també en altres països europeus com Finlàndia, Holanda, Itàlia o Suècia. També a la Unió Europea, amb el projecte Fight the Fog (“Combatre la boira”), es persegueix combatre l’anglès burocràtic complex i artificial, llengua original de redacció de la majoria dels documents.

En definitiva, es necessita una certa dosi de naturalitat en la difícil tasca d’impartir justícia, en línia amb el que va sentenciar Ciceró quan afirmava que “la justícia és absolutament nul·la si no es troba en la naturalesa”, i per aconseguir-ho han de posar-se tots els mitjans precisos per aconseguir que sigui més comprensible i diàfana, una cosa amb la qual tots sortirem, sens dubte, guanyant.