Quant ha costat, fins ara, sanejar la banca?

Aquests últims dies diferents notícies als mitjans informatius han posat de nou damunt la taula la bondat o no de la política seguida a Espanya pel que fa al rescat de les entitats financeres i el cost que han suposat per a la ciutadania les mesures que s’han aplicat. Sabem que tot va començar amb la creació del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) al juny del 2009, només vull recordar ara que el 75% dels seus recursos són a càrrec dels pressupostos generals de l’estat, és a dir, diners que paguem tots nosaltres.

Més tard, a l’agost del 2012, es crea la Societat de Gestió d’Actius procedents de la Reestructuració Bancària (SAREB, més coneguda com a banc dolent), societat que el 45% del seu capital és públic (nostre) procedent directament del FROB i la resta, el 55%, és capital privat participat, fonamentalment, pels bancs més importants i també asseguradores.

El primer que hem de destacar és que aquí la prioritat va ser salvar les entitats financeres per sobre dels preferentistes i/o clientes, en cap moment es va qüestionar la gestió empresarial (en aquest cas bancària) ni tampoc es va carregar sobre gestors i propietaris (accionistes) part del cost que suposaria i ja suposa sanejar el sector financer. Aquest camí ja no el podria seguir ara Espanya ja que al 2014 la Unió Europea (UE) ha aprovat que en cas de rescat bancari als propietaris els tocarà pagar. Tanmateix, l’interessant és fixar-nos en el plantejament que es fa a Itàlia pel que fa al sanejament del Monte dei Paschi i Unicredit. A Itàlia, més que a Espanya, s’utilitzen les preferents, o títols equivalents, pel finançament de les entitats financeres i el nou govern, després de la destitució de Matteo Renzi, ha estat claríssim “la protecció als petits estalviadors serà total” (la cursiva és meva). Si al final els preferentistes italians es lliuren del cost del rescat la lliçó per a Espanya és quasi de vergonya. No oblidem que aquí han hagut de ser els jutges amb les seves sentències els que han acudit a salvar l’estalvi popular. Insistim, veurem el que passa finalment, però aquesta declaració governamental mai es va fer aquí.

D’altra banda, fa pocs dies el Tribunal de Comptes (TC) de l’Estat ha fet públic que el rescat bancari costa ja 60.718 milions d’euros, anem a poc a poc. El mateix TC diu, però, que els recursos públics compromesos de les actualitzacions realitzades, només, des del 2009 al 2015, són de 122.122 milions d’euros, per tant, els 60.718 milions són només els recursos utilitzats directament en el procés de reestructuració i que se centren, la major part, en aportacions al capital dels bancs i a les quotes participatives de les caixes. Aquí, però, no s’acaba la història, l’Estat continua encara sent propietari principal, amb diferència, de Bankia i Banco Mare Nostrum, amb la qual cosa aquest drenatge de recursos públics cap el capital d’ambdues entitats pot, possiblement, continuar.

Si als resultats fins ara de la gestió negativa tant del FROB com de la SAREB, que han hagut de tancar els seus exercicis amb pèrdues (pèrdues nostres), hi sumem els avals i garanties prestats, la part de crèdits finançats amb diners públics (sumant-hi els 41.000 milions del rescat europeu) que no es recuperaran, que no es tornaran, i la descapitalització que molts actius, en mans dels organismes públics esmentats, sofriran per la baixa de preus del mercat immobiliari de segona mà, no resulta agosarat dir que ens aproximem als 150.000 milions d’euros que en aquests moments ha costat ja el sanejament bancari a Espanya. Ah! I veurem com s’acaba tota aquesta història de la devolució de les quotes terra dels crèdits hipotecaris, pot ser que més d’un banc hagi de ser rescatat de nou, esperem, però, que en aquest cas la directiva de l’UE de fer pagar als propietaris i creditors més importants, s’apliqui.