Uns volem diàleg; altres, confrontació

Comença l’any amb el millor regal de Reis: més de 540.000 persones s’han afiliat a la Seguretat Social en un any, la millor dada dels últims deu anys. Des del començament de la crisi, més d’1,3 milions de persones han abandonat l’atur i 1,7 milions de nous contractes s’han inscrit a la Seguretat Social.

El dèficit s’ha reduït a la meitat en cinc anys i Espanya és el país amb més creixement econòmic i creació d’ocupació a Europa, la qual cosa fa versemblant l’objectiu d’aquest govern: crear mig milió de llocs de treball a l’any i assolir el 2020 els 20 milions d’ocupats, cosa que garanteix la sostenibilitat de les polítiques socials. Són dades objectives que alguns pretenen entelar amb la taxa de temporalitat dels nous contractes. Ho atribueixen a la reforma laboral, però la temporalitat és la mateixa des de fa quinze anys i tots els analistes assenyalen que una de les claus de l’èxit és, precisament, aquesta reforma que alguns s’entossudeixen a derogar.

Tot fa pensar que, en el fons, el que no s’accepta és que les coses vagin bé i s’intenta posar tots els pals possibles a les rodes al govern elegit pels espanyols.

Tanmateix, en l’actual escenari polític, només el Partit Popular de Mariano Rajoy disposa d’un lideratge consolidat i una cohesió interna que no tenen els altres, immersos en convulsions internes o lluites fratricides que els impossibiliten per governar i per aportar al país l’estabilitat necessària per continuar la recuperació econòmica, assegurar el compliment dels nostres compromisos europeus i garantir la defensa de la unitat d’Espanya, la Constitució i el nostre Estat de Dret. En una paraula, per defensar el nostre sistema de valors i la Democràcia.

Els Reis, no obstant, s’han celebrat a Catalunya d’una altra manera. La cavalcada de Vic, d’evidents connotacions neonazis i d’àmplia repercussió mediàtica pels exhaustius serveis d’una TV3 obscenament sectària, prova la desesperació dels promotors d’un procés que, al marge de la llei i sense prou vots, pretén sota batuta de la CUP dirigir-nos a tots cap a aquest impossible paradís terrenal on els Pujol, Mas i companyia camparien al seu aire.

No es pot parlar en nom de Catalunya, com fa Puigdemont, quan l’única prioritat acreditada de la Generalitat en aquests cinc anys ha estat la de trencar amb Espanya en contra de més de la meitat dels catalans. I tampoc no es pot supeditar la solució dels problemes que tenim tots els que aquí vivim als intents separatistes i, sens dubte, no es té legitimitat per governar i obligar els ciutadans que respectin les lleis, perquè quan els governants no les compleixen les societats es fan ingovernables. El tan reclamat diàleg es revela com una altra fal·làcia més del sobiranisme. Com la del dret a decidir sobre una il·legalitat o l’“Espanya ens roba” quan altres continuen robant en nom de Catalunya.

La renúncia del president Puigdemont a assistir a la Conferència de Presidents de les CA en la qual es discuteix el finançament autonòmic, tan important per a un Govern català que per subsistir necessita el FLA de l’Estat, del qual percep un 30 per cent del total, il·lustra clarament la voluntat real de diàleg d’aquest Govern que tant la demana.

Diàleg? Ara se’ls veu el llautó als qui no en volien realment. Dels 46 punts reivindicats, de l’únic que es vol parlar és d’un referèndum impossible perquè, com reitera el president Rajoy, “els assumptes que afecten tots els espanyols només poden ser decidits per tots els espanyols”. Com, per cert, acaba de sentenciar el TC d’Alemanya davant de les pretensions secessionistes de Baviera.

Per tant, el desafiament permanent de Junts pel Sí i la CUP a la Constitució i les lleis sota la legitimitat de les quals van ser elegits no té cap altra finalitat que ocultar després de la confrontació un inevitable fracàs que només condueix a la frustració i a la melancolia. Les que els esperen als nostres esforçats sobiranistes a Madrid, on han anat a desconnectar (i a cobrar). Però per desgràcia no és només això el que han anat a buscar a Madrid, perquè també pretenen recuperar una Memòria Històrica sectària i impregnada d’odi i rancor. Perquè el bombardeig al Liceu Escolar a Lleida va ser un fet execrable i horrorós, com vaig assenyalar en la meua intervenció a propòsit de la iniciativa que va presentar ERC per a la seua condemna, però, aquella tarda al Congrés, vam perdre tots l’ocasió de, com vaig demanar, condemnar també l’afusellament d’altres innocents l’endemà de judicis il·legals, sense garanties i sumaríssims en els quals els tribunals populars de Lleida condemnaven els qui pensaven diferent.

Són més de mil a tota la província i, amb noms i cognoms, figuren al llibre de José María Álvarez Pallás Lérida bajo la horda. Quan només es volen condemnar uns fets i no tots, el que es pretén és obrir velles i doloroses ferides de la Guerra Civil que alguns s’entossudeixen a ressuscitar i que s’havien tancat amb la Transició i a la Constitució de la Concòrdia, de la qual continuen renegant.