Creiem en la justícia?

Abans de poder oferir resposta a la pregunta que dóna títol al present comentari seria convenient precisar o intentar delimitar el concepte de ‘justícia’, una cosa que des de l’antiguitat han pretès filòsofs i juristes i en el nom de la qual s’han vessat tantes llàgrimes i sang en guerres cruentes.

D’entrada, la justícia, encara que ho pretén i en ocasions ho aconsegueix per mitjà de principis generals, no pot afirmar-se que sigui universal. Cada país té la seua pròpia justícia, basada en valors culturals, religiosos, filosòfics o econòmics. La justícia no és més que la manifestació a través de la seua estructura i òrgans del dret positiu de què es dota cada país, això és, la justícia interpreta, aplica, resol i executa a través dels tribunals i jutges el cos legislatiu aprovat pel govern mitjançant el control parlamentari, almenys en els Estats de Dret, en els quals impera la divisió entre els poders executiu, legislatiu i judicial. Per al jurista i filòsof Hans Kelsen, la Justícia es dóna en aquell ordre social sota la protecció del qual pot progressar la recerca de la veritat, i afegia que la seua Justícia, en definitiva, era la de la llibertat, la de la pau; la justícia de la democràcia, la de la tolerància.

Clar és que no hi pot haver justícia sense llibertat. En el cas dels Estats totalitaris la Justícia es confon en el seu sistema, està lligada de mans per una ideologia única i imperant i els qui l’administren són mers titelles que compleixen la seua missió sense l’adequada garantia de la seua independència. Ara bé, la meua opinió és que no es tracta d’una qüestió de creure en la justícia sinó de participar-hi i integrar-nos-hi. En més ocasions de les desitjades la nostra concepció de la justícia, més encara, del que és just o injust, la personalitzem en els jutges, que fem blanc de les nostres crítiques sense adonar-nos de la seua difícil comesa i en els mitjans amb què compten. Ara que és tema de portada, un dia sí l’altre també, els nombrosos casos de corrupció que escatxiguen per igual diferents partits polítics, poques veus surten en defensa dels jutges que han d’instruir les causes i dels magistrats que després han de dirigir la vista oral i dictar sentència. S’estén a escenificar als estudis de televisió judicis paral·lels en què els tertulians especulen, esmicolen i cataloguen els inculpats, donant el seu veredicte per endavant sense el menor rubor ni coneixement tècnic, sense haver accedit als centenars o milers de folis que integren l’expedient judicial, sense valorar en el seu conjunt la prova practicada, sense ponderar i interpretar les normes legals en joc, ni aplicar els criteris jurisprudencials en la matèria. Deixin-me recordar-los que, segons el Quadre d’Indicadors de la Justícia de la UE de 2016 presentat per la Comissió Europea, Espanya compta amb un total de dotze jutges per cada 100.000 habitants, que situa el nostre país a la cua d’Europa, si bé hi ha països del nostre entorn amb ràtios més baixes com Itàlia (11), Xipre (11), França (10), Malta (9,5), o Irlanda (3,5). A la part més alta de la taula es troben, amb més de quaranta jutges per cada 100.000 habitants, Eslovènia, Croàcia i Luxemburg.

Pel que fa al nombre d’advocats, i sempre segons l’esmentat estudi, la xifra es dispara, amb Espanya com el sisè país de la UE amb més nombre d’advocats per cada 100.000 habitants, amb un total de 291. La xifra més alta de lletrats es troba a Grècia, amb 388, seguida de Luxemburg (387), Itàlia (368), Xipre (363) i Malta (346). L’anterior no és més que una mostra d’una situació complexa que fa que la conflictivitat, i per tant el nombre de plets a resoldre, desbordi la capacitat dels jutges per donar una resposta ràpida i de més qualitat, en el sentit, entengui’s bé, de no poder dedicar més temps a l’estudi i elaboració de les nostres resolucions, cosa que en els temps actuals es fa particularment difícil davant de la important càrrega de treball que patim i no sempre els mitjans humans i tècnics més adequats. Per només citar les dades referides a 2015, i concretament del primer trimestre, pel que fa a la jurisdicció social, a la qual pertanyo, i en l’àmbit de Catalunya, el nombre d’assumptes assignats per magistrat/jutge va ser de 209,62, la taxa de litigiositat va ser de 2,26, el nombre de sentències dictades per jutge de 103,7 i l’estimació de sentències recorregudes va ser del 30,1%, xifres que evidencien l’esforç i dedicació del col·lectiu de jutges i magistrats (més 5.500 a tot Espanya) i la qualitat de les seues resolucions judicials, al confirmar-se, en el supòsit de presentar-se recurs, un 70% de les sentències dictades. Reprenent el Quadre d’Indicadors de la Justícia de la UE de 2016, en una de les seues conclusions podem llegir que la professionalitat del jutge és la primera garantia d’una resolució de qualitat i constitueix una part important de l’entorn intern que influeix en la resolució judicial. La professionalitat inclou una formació jurídica d’alt nivell, així com el desenvolupament d’una cultura d’independència, d’ètica i de deontologia. Això requereix, per part del jutge, una sensibilització no només cap als instruments jurídics sinó també cap a les nocions que no són jurídiques. I segueix afirmant que el nivell de qualitat de les resolucions judicials és el resultat clar de les interaccions entre els nombrosos actors del sistema judicial. A quines conclusions hem d’arribar de l’anterior? Des del meu punt de vista és necessari entendre que la qualitat del nostre sistema judicial inclou la qualitat i professionalitat d’altres operadors jurídics, molt especialment, lletrats i graduats socials. Una demanda que contingui un adequat, ajustat i clar relat fàctic, juntament amb una ordenada i concisa petició, i una intervenció durant el judici que permeti al jutge una aproximació al debat que enfronta posicions contradictòries, en el qual pugui delimitar la controvèrsia amb l’objecte d’adequar a dret la seua resolució, són circumstàncies que permeten afirmar, sense cap dubte, que la justícia s’aproxima a l’ideal que persegueix, ser equitativa, imparcial i ponderada.

Ara bé, com afirmava el jurista italià Renato Treves a l’obra El juez y la sociedad, una cosa és el sentiment d’indefensió, derivat de la constatació de la ineficàcia funcional del sistema normatiu, connectat amb la funció social de les normes jurídiques, i una altra de diferent la imatge del jutge i de l’Administració de Justícia, moltes vegades distorsionada pels mitjans de comunicació. En qualsevol cas, sí que desitjaria cridar l’atenció dels nostres estimats lectors perquè reflexionin sobre la nostra alta, compromesa i responsable comesa. Moltes fases de l’enjudiciament de qualsevol assumpte romanen ocultes, sense el glamur de la sala de vistes, les togues i les formes. Són moltes les hores de feina al jutjat, envoltat d’expedients a tall de jungles de paper, tràfec de professionals i de ciutadans, que es prolonguen a les nostres cases, amb sacrifici de les nostres vides personals i familiars, en el que ha vingut a denominar-se la solitud del jutjador, sotmesos a una càrrega de treball i a unes condicions que poden i han de millorar-se.

Per tant, concloc que podem i hem de creure en la justícia, pilar bàsic d’un model basat en la independència dels jutges i magistrats que la imparteixen diàriament a través de les seues resolucions i sentències.