Espinàs, un escriptor de vocació

Acaba de complir noranta anys, que aviat està dit, i tant el seu discurs com la seua vella màquina d’escriure Olivetti, amb la qual transcriu els seus articles periodístics i relats de tot tipus, guarden encara, i espero que per molt temps més, la frescor, la il·lusió i l’emotivitat amb què es va iniciar en el món literari amb el seu primer llibre en el ja llunyà 1954.

Incansable viatger, ha recorregut a peu, per senders i camins, pràcticament tot Espanya, relatant les seues experiències amb la gent dels pobles que visitava, amb la seua motxilla a l’esquena i la seua inseparable pipa de fumar.

Ha estat testimoni fidel de la realitat d’aquesta altra Espanya, la que s’assenta al caire d’un riu, la que es protegeix a l’empara d’una serra, s’estén per l’horta o, simplement, corre paral·lela a una carretera comarcal. Confonent-se, com un més, amb els seus pobladors, compartint taula, pa i vi, indagant sobre els seus costums, conquistant cada racó, endinsant-se a les botigues, bars, hostals, llocs de menjar, esglésies...

La seua expressió fluida, allunyada de molestos qualificatius, plana, sentida i emotiva s’ha fet ama i senyora dels seus articles periodístics, un de diari, i així des del primer publicat al diari Avui el 23 de febrer del 1976 i després ja a El Periódico, des de fa 17 anys, la qual cosa representa la barbaritat de xifra de prop de 15.000 articles. En aquests, ens parla de coses quotidianes, del que ens envolta i embolica, de tot allò que se’ns resisteix a la nostra jungla d’asfalt i de competència. Que difícil és mantenir aquesta constància d’haver de publicar diàriament, i no obstant el mateix Espinàs afirma que no planifica, i menys a la seua edat, que viu el present, i per això es qualifica de “presentista”, algú que dóna les gràcies per continuar fent el que més li agrada: escriure. I ho subratlla en una de les seues obres quan afirma que els seus textos són, en general, aspectes o moments de la seua vida, però també observacions i opinions, sense un pla previ, i tot això conscient que publicar un article cada dia significa acceptar una dosi diària de fracàs. Una altra qualitat d’Espinàs és la irrenunciable humilitat en l’ofici d’escriure, a l’extrem d’afirmar que “jo no he estat ni sóc ambiciós, perquè ni com a escriptor ni com a persona no he sentit mai desitjos desordenats, i me n’alegro molt”, conscient que escriu no al gust de tothom, raó per la qual “he pogut llegir crítiques amables, respectuoses, algunes fins i tot entusiastes, i també, naturalment, algun estirabot”. La seua obra, composta per prop de noranta llibres i els seus articles en premsa, s’estén a la novel·la (L’últim replà, Un racó de Paraigua o Tots som iguals, entre d’altres), els llibres de viatges (A peu per l’Alt Camp, A peu per Múrcia, A peu per Galícia, A peu pel País Basc, A peu per Mallorca, A peu per la Segarra, A peu pel Pallars i la Vall d’Aran...), els llibres biogràfics o anecdotaris (Viatge pels Grans Magatzems, Els nostres objectes de cada dia, Temps afegit, El meu ofici, A ritme del temps), els llibres que recopilen les converses mantingudes en el seu programa Identitats a TV3, i, finalment, els llibres que recullen els seus milers d’articles publicats en premsa (A la vora de l’Avui, Relacions particulars,Tots som iguals, I la festa segueix, Entre els lectors i jo o Una vida articulada).

Llegir Espinàs cada dia és una veritable experiència per als nostres sentits. És prendre’s un respir entre tant de tràfec, problemes i estrès. És deixar-se acariciar per una lectura fàcil, amena, entretinguda, amb una prosa plena de colors, matisos, olors i textures que ens torna el valor de les petites coses, dels sentiments, del dia a dia, del quotidià. És retrobar-se a si mateix i recuperar el valor perdut d’allò que crèiem oblidat o que havíem relegat a un segon pla.

Sense saber-ho, centenars de milers d’aficionats al Barça coregen per tot el món, com si d’una sola veu es tractés, la lletra que va compondre per a l’himne oficial del Barça. Quina recompensa més gran que estar, sense voler-ho, al cor i en el sentiment de tants culers que canten “Tot el camp és un clam”.

Ara, amb noranta anys acabats de complir, continua incòlume la seua passió per la lectura i l’escriptura, com ànimes bessones que es complementen. La seua curiositat, el seu anhel per descobrir, la seua passió per fixar-se en els petits detalls que engrandeixen el seu inconfusible estil, la seua mirada observadora i el seu olfacte periodístic continuen, sense desvetllar-se, delectant-nos cada dia amb la seua columna periodística. A tots els qui el seguim a través dels seus articles i llibres, desitjar-li el millor, que la seua obra continuï la seua etapa com fins la data, segura, entranyable, esperada i desitjada, prova irrefutable de la fidelitat amb els lectors i d’una constància personal com pocs podem trobar en l’univers literari.

Felicitats, mestre!