La UE, més a prop de la Xina i més lluny dels EUA

MENTRE que Donald Trump malbarata una hegemonia geoestratègica i el “soft power” nord-americà llaurat durant dècades, la Xina aposta per expandir els seus interessos polítics i econòmics a tot el món, també a Europa. La imatge de l’impetuós Trump renyant sense miraments els seus aliats tradicionals en les recents cimeres del G7 i de l’OTAN va agreujar les tenses relacions transatlàntiques fins al punt que Angela Merkel va advertir que Europa ja no podia confiar plenament en els Estats Units i la Gran Bretanya. Trump sembla trobar-se més a gust reunit amb líders de països autoritaris que amb els que defensen els valors democràtics. La seua agra i mal educada actitud a Brussel·les contrasta amb la benevolència mostrada, tres dies abans a Riad, amb l’Aràbia Saudita i les altres monarquies àrabs del Golf.

I mentre que els EUA giren cap al proteccionisme, l’Imperi del Centre va constituint institucions i instruments per redibuixar a favor seu el nou ordre mundial del segle XXI. I va acollir els dies 14 i 15 de maig a Pequín una cimera sobre les Noves Rutes de la Seda en la qual van participar representants de les principals institucions financeres internacionals, estatals i empresarials. L’objectiu: aconseguir teixir una ambiciosa xarxa d’infraestructures (ports, ferrocarrils, carreteres i altres equipaments logístics) per connectar la Xina amb Europa, Àsia i l’Àfrica i impulsar els fluxos comercials i inversors intercontinentals. Xi Jinping lidera el “Belt and Road Initiative” (OBOR) i va anunciar que li injectarà immediatament 128.000 milions de dòlars. I aspira a comptar amb els suports del Banc Asiàtic d’Inversions en Infraestructures (AIIB), amb seu a Pequín, i de la Nova Banca de Desenvolupament BRICS, amb seu a Xangai. La iniciativa que pretén englobar més de 65 països que sumen el 60% de la població i una tercera part del PIB mundial, és vista amb recels per la UE, el Japó, l’Índia i d’altres països veïns que temen quedar massa dependents del colós xinès. Primer, per raons polítiques. Però també dubten que Pequín tingui les capacitats financeres i tecnològiques necessàries per dur a terme el faraònic pla. A més, es tem que les rutes canalitzin uns fluxos principalment unidireccionals que incrementin el superàvit comercial xinès. En definitiva, una mundialització amb característiques o estàndards xinesos. Xi Jinping impulsa “el somni xinès” d’aconseguir celebrar el 2049 el centenari d’una República Popular Xinesa convertida en una indiscutible potència hegemònica mundial.

L’economia creixia un 6,9% interanual en el primer trimestre de 2017 estimulada per la despesa pública en infraestructures i el sector immobiliari. Però l’agència Moody’s va degradar a començaments de maig, i per primer vegada des de 1989, la qualificació del deute sobirà xinès que va passar d’Aa3 a A1. Va argumentar que el sistema financer xinès pot erosionar-se durant els propers anys a causa d’un increment del deute que ja representava més del 260% del PIB a finals de 2016. Era el 160% el 2008.

Alguns observadors resten importància a la nota de Moody’s perquè el deute sobirà del país està principalment en mans dels mateixos inversors xinesos i a l’empara de les turbulències exteriors. Però inquieta que Pequín no acabi de corregir unes deficiències estructurals del seu model de desenvolupament que fragilitzen el sistema financer. L’Estat continua mantenint a la superfície massa conglomerats públics excessivament endeutats i no competitius però que ocupen milions de treballadors. Només representen el 10% de la producció però reben el 40% dels préstecs atorgats pels Bancs Públics. També el sector privat segueix endeutant-se en excés aprofitant les condicions favorables de finançament que dopen la inversió. Les reserves de divises que van assolir els quatre bilions de dòlars el 2014 s’han reduït a un terç. A l’abril, l’FMI va tornar a avisar sobre els efectes perniciosos de l’excessiva expansió del crèdit i va insistir que el futur de l’economia xinesa ha de dependre més del consum interior.

I malgrat uns més estrictes controls de capitals, la Xina segueix accelerant les seues inversions exteriors, preferentment a Europa. Segons la Rhodium Group i l’institut Merics, les inversions xineses al Vell Continent van assolir els 35.000 milions d’euros el 2016, un 75% més que el 2015 i cada vegada més interessades en els sectors estratègics industrials d’alt valor afegit i en els serveis. La Xina ja va desbancar els Estats Units com a gran soci comercial d’Alemanya. I el grup xinès HNA és el primer accionista de Deutshe Bank.

Però la Unió Europea, cada vegada més allunyada dels Estats Units per culpa de l’insensat Trump, hauria d’evitar caure a les xarxes xineses, encara que es vesteixin de seda. Xi Jinping es va presentar a l’última reunió de Davos com un gran defensor del lliure comerç, però la Xina segueix sent un país proteccionista com ho testifiquen els informes de la Cambra de Comerç de la UE a Pequín.