Al nostre regidor d'Esports, Bernabé Hernández

Ens agradaria honorar la persona del Bernabé Hernández i la seva figura com a regidor d’Esports a l’Ajuntament de Lleida. Els que escrivim sempre recordarem amb una certesa meritòria que el nostre origen i que el nostre esdevenir sempre quedaran associats al Bernabé.

Tenim la memòria encisada de bons records amb el nostre apreciat regidor i creiem meritori fer un esbós precís, revivint la història de com el vam conèixer i de la relació que hi vam tenir.

Quan vam acabar la carrera, la motivació ens brollava i el coneixement acadèmic ens impulsava a dissenyar projectes i iniciatives per l’esport a la nostra ciutat, la qual reposava en una letargia de potencialitats per explotar.

Vam estudiar el sistema esportiu de la ciutat, de la forma que només es pot fer des de l’academicisme de la facultat. Un sistema esportiu fins aleshores aliè a les pors i a les esperances de l’esport escolar i l’esport federat, i ens vam deixar guiar per les nostres il·lusions per amarar-nos motivadament fins que la bonhomia del Bernabé va saber fructificar, sense estalviar-se responsabilitats i decisions.

El primer dia que ens vam conèixer, era l’any 1989, va venir cap a nosaltres, amb passos lleugers i menuts, però decidits, i de seguida la seva calma benaurada va regir el camí a seguir.

Ens vam explicar i, mentre ens escoltava, ens va mirar amb ulls solemnes, de fit a fit, amb la intensitat del qui amb prou feines li cal dir res per fer-se entendre. El seu olfacte acabaria detectant allò que acabaria resultant ser infal·lible i ens va donar una total confiança i suport.

No va dubtar pas d’aquells set acabats de titular de l’INEF, als quals va tenir l’oportunitat i la voluntat de conèixer fa una colla d’anys i que només hauria de ser el preludi d’una venturosa col·laboració.

Esperonats per la seva animositat, ens va fer arremangar i disposar a endegar una feina titànica en benefici de l’esport municipal.

El record d’aquella primera mostra d’estima ens retorna enèrgica a la memòria i ens brota una sincera declaració, per dir que era una bona persona i que acabaria sent un bon amic.

Amb el nostre regidor, vam fer un tàndem convincent i productiu. Sols així s’entén que la majoria dels docents d’educació física dels centres de Lleida es bolquessin a col·laborar i dinamitzar l’esport escolar. Amb ells, i gràcies a ells, es va aconseguir una de les millors etapes de l’esport escolar a la ciutat, que el Bernabé titllava “d’etapa modèlica”.

Els beneficis de les seves decisions com a regidor encara avui perduren i la seva vigència en diferents programes i activitats és encara visible. Nosaltres sols teníem una bona aptitud natural per innovar i aplicar models nous de gestió i per seguir el fil de la seva capacitat política de recerca del consens i el pacte per aconseguir avenços.

Ell sempre ens deia que es considerava un servidor de l’esport i per a la gent de l’esport, i la seva agenda per no deixar cap club, cap cursa, cap competició o cap trobada escolar sense el seu suport i la seva presència, que era inhumana.

Aquesta capacitat i aquesta entrega el van fer mereixedor de tot el reconeixement i tota l’admiració, fins al punt de ser convidat a formar part de la directiva del Consell Esportiu del Segrià, l’any 1995, amb el consens i l’estima dels seus hipotètics rivals polítics.

Quan ens trobàvem per treballar amb ell, sempre ens deia:

— ¿Qué? ¿Cómo va?

Per tot seguit engaltar-nos ànims i encoratjar-nos a presentar més i més projectes. I d’aquesta petita o gran empenta van néixer els centres de perfeccionament, Esportmania, la Milla Escolar al Xoperal, els clínics, les Trobades Esportives, els Campus de Nadal, la Setmana Olímpica de Secundària i molts més que acabarien de forma natural configurant el primer Pla Director de l’Esport Municipal.

Sempre el vam tenir com una persona que defensava la nostra feina i que sempre tenia en ment una paraula –o deu mil– per tal de solucionar tots els dilemes i, especialment, en defensa del canvi de gestió de l’esport a la ciutat, fent fàcil allò que era difícil, amb llum i traça.

Les seves vivències i conviccions sorgides d’una dissortada i immensa vida en el món de l’educació i de l’esport van ser un garant per repetir com a regidor d’Esports en diferents legislatures i en diferents responsabilitats.

Quan va deixar l’àmbit de la política, desencisat i decebut, va fer tentines en el futbol professional convidat per la seva estimada UE Lleida. Per sobre del seu discerniment, va poder més el seu voluntarisme i compromís amb l’esport que la seva precaució jurídica.

Ell, que havia tingut una existència èpica i una trajectòria exitosa, la va veure esquinçada per la malaurada etapa al Lleida, on els filibusterismes jurídics el van fer patir injustament per la seva entrega i generositat amb el futbol de la seva ciutat.

En moltes converses i sopars, ens ho traslladava, i el seu somni amb el futbol es va esvair. Malgrat tot, el Berna no va deixar mai de ser un dels socis de pedra picada, i no va deixar mai d’acompanyar l’equip des de la seva localitat, unes files darrere de la llotja que tantes vegades va ocupar, amb sentiment i responsabilitat.

Com que les coses més inesperades acostumen a anar del bracet amb les més lamentables, quan ja s’havia refet i oblidat de les macadures i de les desventures diverses per culpa de directius agosarats en excés (per dir-ho d’una manera elegant), la fatalitat de la seva malaltia ens va deixar corglaçats.

I atès que el destí, en la seva inconsciència infinita, li ha sobrevingut el seu comiat, ens honora compartir públicament l’encís dels bons records i de tots els mèrits del Bernabé Hernández, el nostre regidor d’Esports, abans que es perdin en la boira del temps.

A la seva família, el nostre condol, i per al Bernabé, el nostre reconeixement.