O ells, o nosaltres

hauria hagut de ser una altra cosa, però va ser com va ser. Calia donar una lliçó als qui converteixen el seu odi en bombes, ganivets i furgonetes desbocades perquè ni saben ni volen viure en llibertat –desconeixen el significat de la paraula– i volen imposar-nos a tots els seus principis inacceptables amb el terror com a arma.

Es tractava d’això, però no vam saber fer-ho. Les pancartes, les banderes dels uns i dels altres i els dits que assenyalaven suposats culpables i identificaven teòriques causes van atenuar el crit que s’havia sentit nítid, colpidor i categòric a Londres, París, Brussel·les o Nova York. Aquest crit que, també, se sentia aquí quan els assassins eren uns altres, les circumstàncies eren diferents i les banderes importaven menys que les persones. Però va ser com va ser, i ja no podem canviar-ho.

Amb la perspectiva que donen els dies i el viscut aquella tarda de dissabte, m’assec ara davant de la quartilla només amb una cosa clara: que aquí no hi ha més culpables que els terroristes. No hi ha idea, principi o greuge que justifiqui barbaritats com les comeses ara a Barcelona i Cambrils, o abans a Londres, París, Berlín, Brussel·les o Istanbul.

Els assassins són l’imam de Ripoll, els germans Oukabir i els seus sequaços. Se’ls ha de combatre i totes les altres coses, sobren. Potser la Policia hauria pogut fer més, potser entre tots hauríem d’haver sabut detectar a temps el que es coïa a Ripoll i potser, també, els polítics podríem haver impulsat mesures per impedir l’entrada al nostre país de determinats individus.

Segurament podríem haver fet tot això, però ni tan sols així no hauríem pogut evitar la barbàrie. I no hauríem pogut fer-ho perquè, mal que ens pesi, per cometre atemptats com els del dia 17 d’agost només fan falta dos coses: odi i menyspreu fins i tot per la pròpia vida.

Les bombones de butà poden comprar-se fàcilment, els ganivets estan a l’abast de qualsevol i llogar una furgoneta és tan senzill com comprar un exemplar d’aquest diari. I, sent aquesta nostra una societat lliure com ho és, no podem fer res de res per impedir que els dements carregats d’odi i de menyspreu que desgraciadament conviuen amb nosaltres converteixin la seua frustració en una arma contra els altres.

Els enemics de la llibertat no són ja organitzacions d’estructura jeràrquica, amb líders i refugis coneguts, com eren els grups terroristes que operaven antany a Europa. Combatre’ls era més senzill, i identificar –i fins i tot arribar a entendre, encara que mai compartir– la seua retorçada ideologia era possible, però, ara, buscar culpables, voler identificar causes i analitzar motivacions és absurd i, fins i tot, mesquí. Quan s’intenta, és sempre amb interessos espuris i sense cap altre objectiu que fer servir la desgràcia que ens fueteja a tots contra l’adversari, oblidant que l’adversari és també una víctima perquè forma part de la mateixa societat lliure que els enemics de tots volen destruir.

I aquests enemics que ens sotgen a tots són els únics culpables dels atemptats: els terroristes. Que ningú no ho oblidi. Per aquest motiu, el nostre President, Mariano Rajoy, es reunirà a Madrid aquest mes d’octubre amb la resta dels líders europeus per tal de coordinar polítiques d’immigració, articular marcs de col·laboració entre les diferents forces de seguretat i serveis d’intel·ligència del continent per identificar potencials terroristes –o formadors d’aquests– i neutralitzar-los abans no sigui massa tard.

La seguretat és un dret que tenim tots els demòcrates i, després dels atemptats del passat 17 d’agost, amb les seues llums i les seues ombres, és obligatori oblidar el bonisme i posar damunt de la taula, com fa Rajoy, mesures concretes que poden frenar aquesta escalada d’odi.

Cal replantejar aquest liberalisme multicultural que fa anys que està instal·lat a països que, com el nostre, han patit atacs terroristes. Cal fer-ho tot revisant, per exemple, els subsidis a favor de la integració, perquè, al final, un es pregunta fins a quin punt li correspon a qualsevol govern destinar fons públics per a la integració dels immigrants.

Aquí ho deixo, perquè tots –tant li fa qui votem, què pensem i com vivim o eduquem els nostres fills– estem en el punt de mira. Són ells o nosaltres, i ells ho tenen molt clar.