Escola, llengua i dogmes

Hi ha partits que s’han instal·lat còmodament en el sentit acrític i que viuen satisfets en la nul·la discrepància cap a uns dogmes instaurats des de fa anys. Uns dogmes que no admeten discussió per part de ningú, i la posada en dubte dels quals comportarà defenses irades i atacs virulents contra aquells imprudents que s’atreveixin a qüestionar “El” model.

Aquests atacs no només aniran dirigits a les formacions polítiques discrepants, sinó que sovint també tindran com a objectiu atacar els representants de les esmentades formacions en el pla personal.

I si hi ha un tema que aixeca butllofes cada vegada que es qüestionen els principis/dogmes en els quals se sustenta és el del model lingüístic en l’administració pública i en l’ensenyament.

Aquest mes, tant a la Paeria com a la Diputació se’ns presenten sengles mocions: “En defensa del model lingüístic català com a eina de cohesió social.” I aquí és on ja comença a veure’s la poteta del dogma: “La immersió lingüística en català és un dels pilars bàsics per a la cohesió social.”

Anem desmuntant mites: la immersió com a tal, és un mètode d’aprenentatge d’una segona llengua, no l’ensenyament en llengua materna. Per tant, als catalanoparlants se’ls ensenya en la seua llengua materna, i als castellanoparlants se’ls immersiona. Així, el que es fa des de fa dècades des de la Conselleria d’Educació és privar de l’ensenyament en la seua llengua materna aproximadament la meitat de la població catalana.

Segon mite: la cohesió social. En les esmentades mocions s’arriba a afirmar que: “Pel bé de la pau social, la convivència cultural i el futur de Catalunya, tot ha de continuar com fins ara.”

Si això fos cert, tots els països on coexisteixen diverses llengües i no s’aplica el model d’immersió en només una de les llengües, estarien posant en greu risc la pau social. El Regne Unit amb el gaèlic, Finlàndia amb el suec i el finès, Eslovàquia, amb l’eslovac i l’hongarès o Andorra mateixa, amb català, castellà i francès, són uns greus pertorbadors de la pau social, la convivència cultural i el futur de les seues nacions... Déu n’hi do quins irresponsables, veritat?

I anem al més gran i més fàcilment enderrocable dels mites: “La immensa majoria de la nostra societat n’aprova la vigència.”

Sí? De debò? Vegem-ho: una enquesta realitzada per GESOP (Gabinet d’Estudis Socials i Opinió Pública) el gener del 2017 amb una mostra de 1.600 entrevistes conclou que només el 8,8 per cent dels catalans opta per un model monolingüe en català com a llengua vehicular.

En canvi, el 75,6 per cent dels entrevistats opta per un model trilingüe d’ensenyament en català, en castellà i en anglès. La resta es decanta per un model bilingüe de català i castellà. I ja que parlem d’enquestes, per què el Centre d’Estudis d’Opinió –CEO– (el Centre d’Investigacions Sociològiques català) mai no pregunta pel model de llengües vehiculars a les escoles catalanes?

Potser perquè des d’aquest organisme no es vol desmuntar cap mantra dels que repeteix el Govern de la Generalitat, de la qual depèn l’organisme. Pero si no volen enquestes i extrapolacions, anem a dades empíriques: 1.109.732 catalans van votar el 21 de desembre passat a favor del model d’ensenyament a Catalunya que proposa Ciutadans, trilingüe, en què les llengües oficials siguin vehiculars amb una presència equilibrada com han dit els tribunals i a més s’hi inclogui l’anglès. Pares que desitgen la millor educació per als seus nens i per als nens dels altres, pares que per descomptat desitgen una societat democràtica, cohesionada, lliure i no segregada. I que a més no combreguen amb dogmes de fe per molt que se’ls pressioni.