Rodrigo Pita Mercè, arreveure!

Veritablement aquest fred hivern està portant la marxa de gent estimada i reconeguda per la seva trajectòria vital. El darrer comiat ha estat per a tot un personatge de Lleida com fou Rodrigo Pita Mercè.

Gran apassionat de la Història fou un dels cinquanta socis fundadors de l’Associació Amics de la Seu Vella aquell decisiu desembre del 1972. Precisament deu anys després jo mateix publicava una semblança biogràfica en el butlletí de la citada entitat i escrivia el següent: “Jutge de professió i arqueòleg d’afició, pertany a la generació que va fer possible la tasca arqueològica a la nostra terra des que s’acabà la guerra civil fins a la creació de l’Estudi General de Lleida.” Crec que vint-cinc anys després d’aquell escrit continua sent de total actualitat per resumir breument la tasca que va fer en el camp de la recerca del passat. No hi ha cap dubte que el coneixement arqueològic que tindríem de la nostra terra seria força diferent si no haguessin existit les figures de Lluís Díez-Coronel Montull i del recentment traspassat Rodrigo Pita Mercè. Tots dos tingueren formació i es dedicaren professionalment al món del Dret, però tots dos realitzaren una tasca de referència com a Consellers de Número a la Secció d’Arqueologia i al Museu Arqueològic de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, especialment en els anys cinquanta i seixanta del passat segle. Jaciments com la Pedrera (Vallfogona de Balaguer-Térmens), Genó (Aitona), Roques de Sant Formatge i el Bovalar (Seròs), Masada de Ratón (Fraga), el Romeral (Albesa) són fites fonamentals per entendre una mica més d’allí on venim.

La creació de la facultat de Lletres l’any 1971, la segona gran aposta per recuperar el desitjat Estudi General de Lleida, portà a una progressiva retirada del treball de camp d’en Pita, per dedicar-se més intensament a estudis sobre el món dels jueus, de la guerra civil i de tantes altres coses que la seva innata curiositat demanava. Gran col·leccionista, sobretot de miniatures, entre les quals destacaven els cotxes o els gats motivà també de formar una magnífica biblioteca, posada generosament a la disposició de l’investigador, la qual és una mostra de la seva fal·lera per saber una mica més d’aquest món on vivim amb especial atenció pel passat i que alimentava la seva gran erudició.

El gran encert en el camp de l’arqueologia fou el de prospectar el Baix Segre, precisament en els anys posteriors a l’establiment del llarg front fluvial que durant nou mesos marcà la frontera entre la República i el Franquisme, ara farà vuitanta anys!, les trinxeres obertes pels dos exèrcits en els tossals de cada banda del riu tallaren les estratigrafies d’aquells poblats que la gent de l’edat del bronze, els ilergets, els romans o els àrabs edificaren per a viure-hi. Pita Mercè va recórrer totes aquelles serres i trobà una quantitat notable de jaciments que sabé sistematitzar i que publicà en una sèrie de referència titulada Datos Arqueológicos, la qual fou la base de la revisió realitzada l’any 1981 per Josep Ignasi Rodríguez i el gruix de la carta arqueològica que avui té el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. En aquella actualització realitzada per l’amic Rodríguez es comprovà que en els gairebé quaranta anys transcorreguts per la feina de Rodrigo Pita algunes de les troballes fetes per ell ja no existien, la qual cosa vol dir que sense la seva feina haurien estat totalment desconegudes per al món científic. La riquesa arqueològica del diamant en brut que encara és el Baix Segre és tan manifesta que esdevé després del Maresme la zona de Catalunya amb més densitat de jaciments arqueològics, alguns d’importància fonamental pel coneixement del nostre passat, com els ja citats, o d’altres, com la Serra del Calvari (la Granja d’Escarp) que comencen a ensenyar els seus secrets gràcies a la recerca que estem portant darrerament des de la Secció d’Arqueologia de la Diputació de Lleida, hereva directa de la creada a l’IEI l’any 1942.

Una altra de les virtuts que va tenir el desaparegut pioner de l’arqueologia lleidatana, fou el d’incorporar al panorama de testimonis dels nostres avantpassats les restes corresponents al món àrab, totalment oblidat de les síntesis del moment i que Pita fou dels primers a donar-li el paper que es mereixen. Personalment no puc oblidar una primera classe sobre la importància de la ceràmica, que el personatge acomiadat va donar l’any 1970 en l’IEI a una colla de joves d’un efímer però entusiasta Grup Arqueològic Juvenil Ilerdense... Era l’inici del relleu generacional que necessàriament porta el pas del temps, igual que l’inevitable traspàs que tots hem de fer i que deixa la sensació d’enyor per als que es queden. Rodrigo Pita Mercè, arreveure!