Els pensionistes: cada vegada més pobres

Per què els sindicats sempre han prioritzat als treballadors actius sobre els passius? Per què sempre han estat un sector social amb una falta de lideratge, dispers, desunit i massa resignat i conformista? Per què han estat centrades les seves energies econòmiques i físiques, durant aquest temps de crisi, a ajudar i col·laborar amb els seus fills i néts a tirar endavant? Pel motiu que sigui, la veritat és que mai han causat cap problema als poders polítics, esperant resignats la paga de final de mes. Però ja han dit prou. Ha explotat el seu malestar. Ja no aguanten més. Els pensionistes s’estan empobrint. Convé prendre’s seriosament la dimensió política d’aquesta marea humana i que evidentment continuarà amb les seves reivindicacions en un futur. Cal saber que en els últims 5 anys el Govern Central ha buidat els 66.000 milions d’euros del Fons de reserva de la Seguretat Social (anomenada guardiola de les pensions), obligant el Tresor a emetre deute extra per finançar el sistema. Cal recordar que les pensions de jubilació, únicament han pujat un testimonial 0,25 anual, quantitat notablement inferior de l’increment del cost de la vida. Quant ha pujat el gas, la llum, l’aigua...? Per aquest motiu, els pensionistes estan cansats que no es prenguin solucions o que aquestes siguin molt insuficients. Estan cansats dels globus sondes (l’últim el de la ministra de Treball Fátima Báñez, assegurant que els futurs jubilats podran elegir els 25 anys que vulguin per al còmput de la seva pensió i que no siguin els últims de la seva vida laboral com succeeix fins ara). Les dades macroeconòmiques són bones, però el pensionista no veu aquesta millora en la seva butxaca. No veu cap increment en el seu poder adquisitiu. El sosteniment i la solvència d’un sistema públic de pensions, és potser el principal desafiament social al qual s’enfronta aquest país. No desconeixem que l’increment de les pensions pot posar en perill no solament la sostenibilitat del sistema, sinó també els comptes públics i el compliment de dèficit públic. Però és evident que s’ha de buscar una solució, que no és fàcil trobar-la i per diferents motius: crisi demogràfica, l’atur, precarietat laboral, la despoblació, menor nombre de cotitzants i els salaris més baixos que dificulten el manteniment de les pensions presents i futures. El model actual necessita un canvi que possibiliti el sosteniment de les prestacions públiques. Aquest país té un problema damunt de la taula. La solució no pot basar-se a condemnar tots els pensionistes actuals a una creixent pèrdua de poder adquisitiu com fa la reforma en curs ni tampoc reduir més les pensions futures, ja que suposaria deixar els jubilats al llindar de la pobresa el dia de demà. Els experts exposen moltes propostes, però aquestes s’han de debatre i implementar-les i encara no s’ha pres cap acord ni hi ha cap consens. Hauria de ser un acord d’Estat. No es pot traslladar el problema al ciutadà i demanar-li que estalviï, fent-se un estalvi privat per la jubilació, com ha proposat el Govern Central, reconeixent de forma implícita que el nostre sistema de pensions no està preparat per afrontar el cost de les pensions futures i desnaturalitzant l’objectiu per al qual van ser creats els plans de pensions privats, que és el de servir de complement de la pública. La idea seria que els joves s’animin a contractar plans de pensions. Però els joves i tots els ciutadans d’aquest país tenen molt poca capacitat d’estalvi, no només per l’elevada taxa d’atur juvenil, sinó també per la intensa devaluació salarial que s’ha produït per la crisi econòmica. Crec sincerament que un problema tan important com el que tenim en aquest país no es pot convertir en una arma electoral, en la qual cada partit diu la seva, amb propostes a vegades absurdes i entrant en una lluita partidista dels partits polítics, trencant un principi sagrat fins ara, com és el de la no-politització de les pensions, contemplat al Pacte de Toledo. És obligació del Govern vetllar per protegir el sistema i per garantir que els actuals pensionistes tinguin un nivell de vida digna i que les generacions futures percebin una paga justa quan arribi el moment de la seva jubilació. Les pensions són un dels pilars fonamentals de la nostra societat, un eix de solidaritat intergeneracional i interterritorial. És un dret fonamental, un símbol de progrés i una conquesta democràtica que s’ha de protegir i garantir la seva viabilitat. Els poders públics han de respectar el pacte social en el qual s’assenta la nostra democràcia i el nostre estat de benestar. Cal ressaltar que les pensions són una obligació i un mandat constitucional inexcusable per les institucions públiques.

En dades pròximes hi haurà un ple monogràfic sobre les pensions en el Congrés dels Diputats, forçat per les pressions socials. Esperem que pugui servir d’alguna cosa.