En l'aigua, la coordinació és la clau

El Dia Mundial de l’Aigua és una data important. Un recordatori dels molts aspectes que tenen a veure amb aquest recurs. I per a mi, una oportunitat de posar en relleu les Confederacions Hidrogràfiques.

En les nou dècades de vida, la CHE ha treballat per un concepte que, encara que tots intuïm, és desconegut: la unitat de conca. I ho ha fet planificant, coordinant i gestionant en un territori que creen l’Ebre i els seus afluents, del qual formen part els usuaris de la conca en nou Comunitats, més enllà de cap altre tipus de fronteres.

I recalco la seua tasca principal de planificació perquè sobre l’aigua (fenòmens extrems, qualitat, quantitat, estat de cursos, aspectes mediambientals), es relacionen moltes competències que impliquen diverses Administracions que s’han de coordinar entre elles.

En aquest context em sembla oportú citar el diàleg impulsat pel Govern central amb tots els actors per assolir un gran Pacte Nacional per l’Aigua i en el qual la CHE està present, centrat en quatre eixos: atenció de dèficit hídric, compliment d’objectius ambientals, gestió del risc d’inundació i governança.

La CHE ha redactat els plans que responen als mandats de la legislació europea en matèria d’aigua: Pla Hidrològic de l’Ebre, Pla de Gestió de Risc d’Inundació i Pla de Sequera (actualment en revisió). I hem fet un esforç participatiu en la seua definició. Són documents fonamentals, que aporten un ampli coneixement sobre la conca, però també recullen tota mena de mesures, estatals, autonòmiques, provincials, municipals...

Dos d’aquests plans són específics per a la gestió de fenòmens extrems: inundacions i sequeres. En una conca mediterrània com la de l’Ebre, el nostre aprenentatge s’ha centrat a adaptar-nos a l’alternança de períodes secs i d’avingudes, introduint realitats inapel·lables com el canvi climàtic i un desenvolupament sempre sostenible.

Ens trobem en un període sec en gran part del marge dret de l’Ebre. Sí, és una conca heterogènia que ens fa conviure períodes secs en subconques, amb avingudes continuades en d’altres. I poc es reconeix que part de la tasca de la Confederació ha estat evitar conflictes quan ens ha faltat el recurs. La CHE va nàixer per generar riquesa on no hi havia aigua, aquest bagatge i el seu caràcter democràtic ha permès a aquests usuaris ser partícips de les decisions en moments complicats (i en la gestió ordinària).

La resposta per a un desenvolupament sostenible si parlem d’escassetat és la planificació, l’aposta per la modernització (de vegades s’oblida, però hem realitzat un important nombre d’accions de tecnologització i obres per fer més eficients els sistemes, com l’automatització del Canal d’Aragó i Catalunya o la millora agroambiental al Delta de l’Ebre) i la implicació (torno a la càrrega) de les Comunitats Autònomes, que tenen la competència en Agricultura. Tot això no només redunda en estalvi, sinó que també repercuteix en una millora de la qualitat. Però hi ha altres vies, com la conscienciació dels municipis amb els plans urbans davant de la sequera.

Acabo parlant sobre l’altre fenomen, les inundacions. Encara més en aquest cas parlo de coordinació. El Pla d’Inundació, el PGRIEbro, ha estat un pas de gegant. Es parla de la CHE, sí, però també d’ordenació del territori, d’urbanisme, de Protecció Civil...

Des del MAPAMA s’ha mogut fitxa amb la revisió del Reglament de Domini Públic Hidràulic, restringint els usos en zones inundables. A la Confederació, malgrat les retallades pressupostàries, continuem aviciant el nostre SAIHEbro com a eina de predicció i vigilància, tenint en compte la dificultat de les previsions hidrològiques.

Actualment treballem amb la Universitat de Saragossa en un model que permeti millorar la simulació d’avingudes a l’eix de l’Ebre, zona especialment complicada per les contínues avingudes i per les figures de protecció ambiental. Si unim l’esforç de gestió dels embassaments per reduir cabals en els moments d’avinguda, veurem que no hem parat.

I avancem cap a apostes de desenvolupament sostenible. La Conca de l’Ebre s’està convertint en un important exemple de desenvolupament de programes que uneixen protecció de riscos i restauració fluvial.

En marxa tenim la restauració fluvial més gran a Europa, al riu Arga, a Navarra, que permetrà recuperar un espai natural, la fauna autòctona i reduir afeccions per inundacions. Estem executant la restauració fluvial de l’Híjar-Ebre a Cantàbria i apostant pel projecte LIFE Resilence que busca la implicació de la Unió Europea amb les mesures del Pla d’Inundació a l’eix de l’Ebre.

Tots tenen un denominador comú: són fruit del treball conjunt del Ministeri, la CHE, les Comunitats Autònomes i els municipis. Repeteixo: en l’aigua, la coordinació és la clau.