N-230, on ens juguem el futur

En aquell temps el projecte, que inspirava les moltes i insistents reivindicacions dels alcaldes de les primeres dècades del segle passat, era el ferrocarril dissenyat per l’enginyer francès Rubière. Un segle després, l’N-230 s’ha convertit en una artèria que vertebra un ampli territori entre les províncies d’Osca i Lleida. Un Nord remot que té com a icona el llarg túnel de Vielha abans de travessar la frontera francesa.

El segle XXI és sens dubte el segle de la mobilitat, mercaderies i persones es mouen constantment en grans fluxos, i podríem dir que l’obsessió ha estat facilitar aquests moviments en favor de l’economia globalitzadora. Freqüentment, el fi ha justificat els mitjans en el disseny i la construcció de les infraestructures, sense tenir en compte que, a més de comunicar, aquestes infraestructures vertebren o desvertebren un territori. És a dir, pot afavorir les poblacions locals i les seves dinàmiques socioeconòmiques o destruir-les en nom de la velocitat i comoditat dels que només passen per aquest territori.

El dilema es resol amb equilibris en la definició i mitigació dels impactes d’aquestes infraestructures, ja siguin de caràcter ambiental o social. Aquest és avui el debat fonamental davant de la proposta de millora de l’N-230 del Ministeri de Foment entre Sopeira i la frontera amb França.

Un debat sobre els interessos que ha de servir aquesta carretera i sobre quins criteris es fonamenta el disseny d’aquestes millores. És òbvia la necessària millora de la seguretat i adequació de la via davant de l’augment significatiu del trànsit pesant. Ara bé, aquí sorgeix la pregunta clau: poden les nostres valls suportar un nombre indeterminat de camions sense trencar els límits ambientals i paisatgístics, sense posar greument en risc la seva economia? Aquesta pregunta és clau per al nostre futur.

L’N-230 no pot ser únicament una via ràpida per unir Lleida i Tolosa, sinó que ha de ser un eix vertebrador d’un espai únic i tan singular com són la Ribagorça i la Val d’Aran. Per a això, el Ministeri ha d’atendre les al·legacions dels Ajuntaments i els ciutadans que vivim i volem continuar vivint en aquestes muntanyes. I sense més demora hem de començar a debatre amb sensatesa sobre com compaginar les millores i la sostenibilitat de les nostres valls.

I en aquest debat de futur ens anirà bé recuperar algunes idees plantejades fa un segle, que potser no estan tan allunyades en els seus fonaments i rescatar la idea d’articular un pas de ferrocarril pel Pirineu Central que resolgui l’impacte de la circulació de les mercaderies per zones de gran fragilitat ambiental.