Els comentaris publicats a les xarxes socials sobre la feina poden ser motiu d'acomiadament

A ningú no se li escapa que actualment les comunicacions a través de les xarxes socials tenen un protagonisme capital inimaginable fa escassos anys.

Forma part dels nostres hàbits relacionar-nos amb familiars, amistats i amb terceres persones, en general, fent servir plataformes com WhatsApp, Twitter, Facebook, Instagram, Hangouts, Messenger, YouTube o LinkedIn. En general, es tracta de comentaris de tipus personal relatius a esdeveniments, reunions, viatges o experiències, acompanyats, en ocasions, de fotos i vídeos, encara que també poden ser-ho de tipus professional o laboral.

Aquestes comunicacions poden estar restringides a un cercle concret de destinataris, particularment amistats o familiars, sense perjudici que aquests puguin divulgar-los i arribar a coneixement d’altres persones alienes a tals cercles. En tots dos supòsits, i sobretot si la difusió és pública, cau en el risc que la publicació afecti l’esfera de la intimitat, decòrum, dignitat o respecte de les persones al·ludides, a causa de comentaris falsos, injuriosos, impúdics o, simplement, insultants, amb el consegüent perjudici en la persona que n’és la destinatària. Una de les possibles esferes d’afectació de les esmentades comunicacions a través de les xarxes socials és la de les relacions laborals.

Imaginem un treballador que, disconforme amb l’actitud de la seua empresa, per exemple, per no haver-se-li concedit un permís retribuït, negar-se-li les dates concretes de les seues vacances, no concedir un augment salarial o una reducció de jornada, o trobar-se exposat a un suposat mòbing, fa patent el seu descontentament a través de les xarxes socials, entrant no només en detall dels fets succeïts sinó criticant obertament l’empresa per a la qual treballa, els seus dirigents, companys o clients, fent servir, per a això, expressions, diguem, poc afortunades, insultants o vexatòries. Comentaris que, sens dubte, arriben a coneixement de la persona afectada per ser públiques o fins i tot sent privades han estat divulgades. La pregunta que seguidament ens hem de plantar és si l’autor de tal barrabassada pot ser acomiadat disciplinàriament. Bé, la resposta no és fàcil ja que en matèria disciplinària s’ha d’estar a cada situació concreta, ponderant totes les circumstàncies, mitjançant una anàlisi detallada que exclou qualsevol generalitat. Per tal motiu, el Tribunal Suprem ha afirmat que, en tot cas, la valoració de les causes que han donat lloc a l’acomiadament, ha de fer-se amb criteri individualitzador, quan s’ha de conèixer la singularitat de cada cas, valorant les circumstàncies concurrents i les seues peculiaritats amb especial rellevància del factor humà o personal, i gradualista, perquè, a través de l’anàlisi individualitzada de cada cas, ha d’aconseguir-se una plena coherència i adequació entre el fet, la persona i la sanció. Ara bé, de sobte, pot produir-se un xoc entre diversos drets constitucionals que pot tenir una incidència notable en el resultat de l’acomiadament. D’aquesta manera, poden entrar en joc els drets de llibertat d’expressió, a l’honor, a la intimitat, al secret de les comunicacions i a la mateixa imatge, drets tots ells que, a causa de la seua especial tutela, han de modular la conducta del treballador i limitar la facultat disciplinària de l’empresari.

En qualsevol cas, s’haurà de comprovar que les manifestacions efectuades pel treballador, per mitjà de qualsevol plataforma digital, atemptin contra el principi de bona fe que ha de ser present en qualsevol relació laboral, entesa com l’actuació contrària als essencials deures de conducta que ha de presidir l’execució de la prestació de treball i la relació entre les parts, que imposa un comportament arreglat a valoracions ètiques que es tradueixen en actituds equivalents a lleialtat, honorabilitat, probitat i confiança, i l’anterior partint d’una altra premissa indiscutible basada en l’aforisme, elevat a categoria de llei per l’art. 6.1 del Codi Civil, conforme al qual “Ignorantia juris non excusat o ignorantia legis neminem excusat” (la ignorància no eximeix del compliment de la llei).

Per això el Tribunal Constitucional ha reiterat en diversos pronunciaments que, com a punt de partida, s’ha d’enjudiciar si, des d’un prisma constitucional, les manifestacions, opinions o crítiques protagonitzades per un treballador poden ser o no objecto de sanció per l’empresari, en suposar un exercici emparat en els drets d’expressió o informació sindical. Només en el cas que les expressions fetes no tinguessin cobertura en les esmentades llibertats tindria sentit dilucidar, des d’un enfocament de discriminació, si l’acomiadament, com a màxima representació sancionadora, vulnera o no la Constitució, considerant, en qualsevol cas, que la llibertat d’opinar té com a límit que no s’hagi exterioritzat a través d’apel·latius formalment injuriosos i innecessaris per a la tasca informativa o de formació de l’opinió que es pretén dur a terme.

Baixant al terreny pràctic, recentment s’ha dictat alguna sentència que exemplifica això fins ara comentat. Així, la sentència del Tribunal Superior de Justícia d’Aragó del 18 de maig del 2016, es refereix a les manifestacions efectuades per una treballadora a la qual l’empresa va modificar el torn de treball en el seu compte privat de Facebook utilitzant les següents expressions: “Gràcies a totes aquestes persones (...) que m’han fotut el torn... Crec en el karma i confio que algun dia ho pagueu, cabrons. Fins aquell dia gaudiré del moment amb les meues noves companyes, la qual cosa no treu que us desitgi un tumor, cabrons”. Un altre exemple el trobem en la sentència del Tribunal Superior de Justícia d’Andalusia (amb seu a Sevilla), del 22 de novembre del 2017, que resol l’acomiadament d’una cambrera de pis que, en un grup de WhatsApp compartit amb altres companyes, insulta la seua superiora amb el qualificatiu “filla de puta”, burlant-se a més del seu tic nerviós. Addicionalment, s’afegeix com a incompliment el que es deriva de la publicació a Facebook d’unes fotos de la treballadora en el seu lloc de treball (habitació d’hotel) en actitud lúdica i lluint elements aliens al seu uniforme (barret texà).

En tots dos supòsits es va declarar la procedència de l’acomiadament perquè, en cap cas, tals comportaments poden emparar-se ni en el secret de les comunicacions, ni en el dret a la intimitat ni en el dret de llibertat d’expressió. Com pot comprovar-se, s’imposa una cosa tan senzilla com el seny, la sensatesa i el respecte en les manifestacions, escrites i gràfiques, a través dels mitjans digitals, perquè les conseqüències poden desbordar els nostres propòsits.