Setze roses grogues

Sincerament, la Festa Major d’enguany se m’està fent estranya. Per una banda, l’esperit festiu del mes de maig lleidatà, amb totes les celebracions que acompanyen Sant Anastasi per davant i per darrere, conviden a sortir al carrer, a gaudir i a fer festa amb els veïns i amb els amics.

La Fira de Titelles, la Festa de Moros i Cristians, l’Aplec del Caragol i, al mig, les Festes de Maig. Però per una altra banda, no puc oblidar que ara mateix hi ha nou persones tancades a la presó per les seves idees, que n’hi ha set més a l’exili per mirar d’evitar córrer la mateixa sort, que n’hi ha un bon nombre més de processades o investigades i que el país no ha pogut nomenar el president que la gent va votar després d’unes eleccions fruit del cop d’estat constitucional del 155. Això posa molt difícil –almenys a mi– fer com si no passés res, veure ballar els gegants i anar de revetlla amb l’alegria de sempre. Jo, no puc. I crec que és un sentiment àmpliament compartit amb molts conciutadans. Molts mantenim un cert debat intern entre no voler normalitzar de cap manera la situació i, al mateix temps, voler compartir amb la nostra gent els dies més animats de l’any a la ciutat.

El nostre grup municipal ha intentat fer notar aquesta situació anòmala durant la festa major sense fer escarafalls ni boicots radicals. Hem volgut respectar els actes centrals de Sant Anastasi, sobretot els que surten de la iniciativa d’entitats i associacions de la ciutat, amb la nostra participació. Però també hem volgut fer visible la nostra incomoditat no només amb la situació general que viu el país sinó, especialment, amb la que també viu la ciutat de Lleida pel suport que l’alcalde Àngel Ros i els seus socis de govern han donat durant aquests mesos a les polítiques associades a l’aplicació de l’article 155. Hem assistit a la lectura del pregó i als actes solemnes lluint llaços grocs i portant peces de roba d’aquest color en solidaritat amb els presos i els exiliats. Però abans d’això, ja havíem demanat –sense èxit per les majories actuals al Ple– que es reconeguessin les víctimes de la violència policial de l’1 d’octubre en el marc de la concessió de les plaques i medalles de la ciutat. Òbviament, aquells que van trobar que aquelles agressions havien estat proporcionades, no n’han volgut saber res. Com també es van oposar a concedir la placa al mèrit cultural als treballadors del Museu de Lleida, a qui volíem homenatjar després d’haver hagut de suportar la intervenció policial per endur-se les obres de Sixena i les mostres de falta de respecte a la seva feina per part del president aragonès, Javier Lambán.

En aquest context d’anormalitat hem reduït la nostra presència en actes festius, però en canvi hem volgut participar per primer cop, juntament amb el comitè local del PDeCAT, en l’ofrena floral a Sant Anastasi al costat de les entitats socials i culturals de la ciutat, en lloc de seure a la tarima d’autoritats. En el nostre cas, l’ofrena al patró de la ciutat ha estat molt senzilla i modesta. Un ram amb setze roses grogues. Una per a cadascuna de les persones que estan a la presó i a l’exili. Per al Jordi Sànchez i el Jordi Cuixart. Per a l’Oriol Junqueras, el Joaquim Forn, el Jordi Turull, la Dolors Bassa, el Josep Rull, la Carme Forcadell i el Raül Romeva. Per al president Carles Puigdemont. Per al Toni Comín, el Lluís Puig, la Meritxell Serret i la Clara Pontsatí. Per a la Marta Rovira i l’Anna Gabriel. A tots els tenim molt presents en tot el que fem i ens inspiren a seguir lluitant pel que creiem i per allò que majoritàriament ha expressat el poble de Catalunya quan se li ha preguntat a les urnes. Alguns dels que avui estan retinguts a les presons d’Estremera, Soto del Real o Alcalá-Meco, o dels que es troben lluny del país, a Berlín, a Brussel·les, a Edimburg o a Ginebra ens havien acompanyat altres anys a les Festes o a l’Aplec.

Enguany us enyorarem. Hem volgut que aquestes setze flors us representessin. Setze roses grogues que són el símbol de la vostra dignitat, de la legitimitat dels càrrecs públics que us van arrabassar emparats en la llei de l’embut, de la vostra resistència a les presons i en països forans, però també de la nostra esperança i determinació.

Us volem lliures. Us volem aquí. Bona Festa Major a tots, malgrat l’amargor del moment i a l’espera que la investidura i la formació de Govern obrin ben aviat una finestra d’il·lusió.