S’eixampla la bretxa entre els EUA i la UE

Des de l’arribada de Donald Trump amb el seu ‘America First’ a la Casa Blanca el 21 de gener del 2017 va començar a obrir-se una bretxa en les relacions polítiques i econòmiques entre els EUA i la UE. L’impetuós president va anar trencant les bases de l’ordre econòmic internacional vigent durant més de set dècades. I ni tan sols té en compte els interessos dels seus principals aliats: Japó, Canadà, Alemanya, França i Gran Bretanya.

Trump va obrir el seu gran carrusel de decisions unilaterals i proteccionistes menyspreant l’Acord Transpacífic (TPP) firmat el 2016 amb el Japó i deu països més d’Àsia-Pacífic. I va imposar als seus veïns, Canadà i Mèxic, una renegociació del NAFTA, i va frenar en sec l’Acord Transatlàntic (TTIP) en vies de negociació amb Brussel·les. Després, es va retirar injustificadament de l’Acord de París sobre el Canvi Climàtic, una sonora bufetada diplomàtica per a França. I ha iniciat un conflicte comercial amb la Xina però també amb la UE, a la qual va amenaçar amb unes pujades aranzelàries que perjudiquen els intercanvis comercials entre els dos costats de l’Atlàntic. I la pujada dels tipus d’interès als EUA i del dòlar perjudica diversos països llatinoamericans. L’Argentina ja va demanar ajuda financera a l’FMI.

Però l’últim cop de Trump va arribar el 8 de maig al denunciar l’Acord nuclear (JOPOA) conclòs el 14 de juliol del 2015 entre l’Iran i els cinc membres permanents del Consell de Seguretat de NNUU (EUA, Rússia, Xina, França i Regne Unit) més Alemanya i la UE. Una decisió que afecta greument els interessos vitals d’Europa. A més, coincideix amb el trasllat de l’ambaixada dels EUA a Jerusalem. Dos decisions unilaterals que tornen a torpedinar un sistema multilateral que intentava frenar la proliferació nuclear en una zona tan explosiva com l’Orient mitjà, situada a les portes d’Europa. I tenen efectes desestabilitzadors per a una UE molt dividida internament que no compta encara amb els mitjans per desenvolupar una estratègia diplomàtica autònoma en un context internacional cada vegada més incert que també afavoreix les creixents ambicions geopolítiques de la Rússia de Putin. I tot desacord entre els occidentals afavorirà la penetració comercial xinesa, també a l’Iran.

Merkel, Macron i May van fer dimarts passat una declaració conjunta per preservar un Acord que va propiciar una aposta comercial i inversora de les empreses europees a favor de la reemergència de l’economia iraniana amb un potencial mercat de més de 80 milions de persones. Una posició diplomàtica ratificada pels caps d’Estat i de Govern de la UE reunits el 16 de maig a Sofia. Però les pretensions europees queden condicionades davant de Trump, conscient que compta amb una hegemonia del dòlar en les transaccions financeres internacionals que limita el potencial de maniobra europeu. Els EUA avisen amb imposar l’extraterritorialitat de les seues lleis. Les transaccions financeres passen per sòl americà via una cambra de compensació en dòlars que opera d’acord amb les lleis nord-americanes. Si

Washington

fa efectives les sancions internacionals contra l’Iran, les empreses multinacionals que hi operen queden en principi exposades a ser també sancionades. I totes aquestes no poden permetre’s veure debilitada la seua posició al gran mercat dels EUA.

Les exportacions de la UE a l’Iran es van incrementar un 40% en els últims tres anys, amb Alemanya, Itàlia i França com a principals socis comercials. És inacceptable que Trump amenaci de castigar unes empreses europees que no fan més que aplicar una Acord ratificat fa només tres anys pel Consell de Seguretat de les NNUU. La UE ha de reaccionar per donar garanties a les seues empreses, també a les pimes, que operen i comercien amb l’Iran. Si Washington no modera el seu procedir, Brussel·les ha d’intentar activar un reglament del Consell de les Comunitats Europees del 1996 (Blocking Regulations). Però la seua aplicació pràctica és difícil. A llarg termini, els europeus haurien de primar les transaccions internacionals en euros.

La decisió de Trump, aplaudida per Israel, l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units, colpejarà durament l’encara fràgil economia iraniana, molt dependent de les seues exportacions petroleres. L’Acord del 2015 va obrir grans expectatives fins al punt que el PIB iranià va créixer un 12,5% el 2016. Però es va desaccelerar fins al 4,3% el 2017 a causa de les incerteses creades per la nova administració Trump. La divisa iraniana, el rial, ha caigut un 50% davant del dòlar des del gener del 2018 i alguns capitals han començat a buscar refugi fora del país mentre les inversions estrangeres s’han frenat. I la pujada de la inflació exaspera la majoria dels ciutadans, que se senten frustrats perquè les millores econòmiques només han beneficiat les corruptes i opaques elits polítiques i econòmiques lligades al Règim. Aquest controla estrictament l’endeutada economia interna mentre finança directament o indirectament la costosa intervenció iraniana en diversos conflictes de la regió.

Les sancions nord-americanes perjudiquen els esforços d’obertura econòmica impulsats pel moderat primer ministre Hassan Rouhani i donen ales als grups antioccidentals que pregonen tornar a la via nuclear i fins i tot denunciar el Tractat de No-proliferació nuclear del 1968 (TNP). Això podria conduir a un conflicte armat que encendria tot l’Orient Mitjà. La UE farà el possible per salvar un Acord nuclear que és necessari però també perfectible. Seria convenient que Teheran també acceptés una vigilància internacional al seu programa balístic i frenar la seua ingerència militar a l’Orient Mitjà. Però les espases segueixen en alt.