La mort és meva

Crec que

no

és

notícia que per fi la qüestió eutanàsica ha arribat al Congrés i es parla a nivell institucional sense els recels polítics d’altres ocasions. Es poden esperar canvis legals, però ara per ara, si el ciutadà és lliure per fer eleccions de vital importància, no ho és per enfrontar-se a la seva mort, i insisteixo en la seva perquè ningú no ens pot prohibir afirmar amb contundència que “la mort és meva”.

Però no, l’Estat ens considera menors d’edat i ens té sota tutela: ningú no pot elegir el quan i com de la seva mort, i si un metge accedeix a ajudar-te a morir, l’art. 143 del Codi Penal (CP) el condemnarà a uns anys de presó. I aquesta minoria d’edat continua malgrat que el 84 per cent dels espanyols se sent molt lliure per decidir sobre la seva vida i la seva mort i reclama que s’ha de legalitzar tant el suïcidi assistit com l’eutanàsia. I que consti que la regulació d’aquestes conductes eutanàsiques per llei no és afavorir una cultura nihilista sinó la cultura de la llibertat personal davant del límit de la vida.

Durant la transició amb governs socialistes hi va haver un progrés en els drets i llibertats ciutadanes, però la qüestió eutanàsica no va tenir transició política i legal i, malgrat les oportunitats de canvi, es va refermar la il·legalitat de l’eutanàsic amb la reforma de l’art. 143 del CP el 1995.

L’associació Dret a Morir Dignament (DMD), per estatuts i per la convicció dels qui la formem, sempre ha lluitat contra el corrent polític de la majoria dels partits i està d’acord amb el precís pensament de l’emperador romà Marc Aureli: “Una de les funcions més nobles de la raó és la de saber quan ha arribat el moment d’abandonar aquest món.” Aquest hauria de ser el lema i la pauta de tot ciutadà i així poder triar bé continuar la vida al ritme de la naturalesa del propi organisme o poder dir en plena llibertat “prou, fins aquí he arribat” quan cregui en la seva intimitat que la seva vida és un contravalor del que vol racionalment alliberar-se.

L’any 1984 Miguel Ángel Lerma, professor de la Universitat Complutense, va engegar DMD i es va iniciar la lluita a favor d’una llei mitjançant la conscienciació de l’opinió en les raons que he exposat. Tal era l’ímpetu i les condicions sociològiques del moment que ja en els primers anys del seu treball els centenars de socis de l’associació estaven convençuts que Espanya podia ser pionera i ser la primera societat europea que tingués una llei d’eutanàsia i fins i tot DMD va preparar un text legal amb aquest objectiu.

El motiu del naixement de l’associació DMD va ser –com confessava Lerma en un article– el sofriment de la seva mare en el temps abans de morir. Sempre, com he pogut comprovar, apareix el sofriment com l’energia que empeny a defensar la llibertat de la persona per poder sortir de la presó d’una vida sense sentit i aquesta va ser l’experiència de persones significatives com Ramón Sampedro, l’expresident francès Hollande, quan va incentivar que es discutís una llei al seu país, pensadors com Russell, Monod... que van crear a Anglaterra una opinió a favor de la llibertat eutanàsica, el pensament rebel del filòsof Vattimo davant del cas de la jove italiana Eluana Englaro, etcètera.

I si faig la vista enrere i repasso la meva pròpia experiència una cosa semblant em va passar a mi. Des de jove he tingut una preocupació pel tema de la mort. Però era un plantejament teòric, de reflexió, d’estudi: l’home com a l’únic animal que coneix la seva mortalitat, la relació existencial de llibertat i vida-mort... Hi va haver una data en què després de la reforma del Codi Penal l’any 1995 va caure a les meves mans l’art. 143. Em va sorprendre que polítics de la transició, del començament de la modernitat espanyola, parissin aquest engendrament normatiu seguint la tradició de l’antic règim.

Des de llavors fins avui ho considero un constructe jurídic pervers a l’esforçar-se a homologar l’eutanàsia i l’homicidi. Però fins aquell moment la meva reflexió no passava de ser un exercici mental poc compromès.

He de confessar que per fer el pas vaig haver de tenir una bona mestra que em va arribar sense pretendre-ho. Convidat per un amic vaig tenir l’oportunitat d’assistir a unes jornades sobre Dret a la Mort Digna a Madrid en dates que ja no recordo. A la taula de ponents hi havia una dona, encara jove, però una mica retorçada. Era Isabel Luengo, malalta d’esclerosi lateral amiotròfica i tenia ja gairebé totalment la seva capacitat atrofiada. Va parlar només unes quantes frases, però a mi em van cremar per dins. Va deixar ben clara la seva situació mèdica i la seva voluntat eutanàsica: “Fa cinc anys que em moro lentament. Sé que encara em queda el pitjor. No vull passar més temps així; quan ja no pugui moure la mà dreta, que és l’únic que puc moure ara, desitjo que m’ajudin a morir, perquè la vida que em queda és ser al llit. Vostès no saben el que és morir així.”